Assassination Nation (d’ara endavant, AN) ens atrapa perquè parla de coses bastardes com la violència, el sexe, la venjança i la maldat. Sam Levinson no escatima res i posa sobre la taula temes actuals: masclisme, xarxes socials, egoisme i pederàstia. Hi tenim un guió que pot esdevenir real –ui, quina por!– i uns actors i actrius molt convincents. Ja us avanço que els homes quedem malparats, ens ho mereixem.
Sense moure’s d’un barri benestant nord-americà l’argument es planteja com una road movie existencialista. La Lily (Odessa Young) viu frenèticament la joventut, envoltada de bones amigues, va de festa en festa, s’enamora (ho sembla) d’un home casat i manté una relació complicada amb el seu xicot. L’escola va com va –li limita els pensaments– i la relació familiar és l’esperable si tenim en compte que els pares són excessivament tradicionals i el germà és un adolescent solitari. La Lily viu amb les preocupacions existencials típiques de l’edat i demostra més maduresa que alguns dels adults de l’auca i, sobretot, més que els mascles de la història, que són uns incompetents en tots els sentits, emocionalment també.
Ja coneixem l’heroïna, que és la relatora de AN. Al primer minut ens fa un resum del que veurem, ja ens prepara per si algú creu que l’excés de sang o de violència pot molestar. Com que tots vosaltres seguireu endavant, ja us puc dir algunes coses interessants sense avançar res d’important.
AN podria ser una història de Black Mirror per a majors d’edat. L’eix central és l’ambivalència entre la privacitat individual i com fem pública la vida a les xarxes socials. Per una banda, hi ha la vida personal que s’adapta a les normatives socials vigents, en el cas d’AN, el puritanisme americà; i per una altra, la vida virtual, que ens sembla més lliure i més interessant. Quan tota la informació virtual és manipulada per algú i quan aquest algú ho fa visible a tothom la societat conservadora es revolta contra els pecadors. Un hacker decideix fer públics els secrets dels veïns del barri; al principi només li toca el rebre a gent de poder, però la cosa es fa global i tothom té els draps bruts a escena. En aquest moment, com si es tractés de La Purga, qualsevol veí té el dret i el deure de fer justícia.
AN ens mostra una societat religiosa i patriarcal, la majoria dels pecadors o són dones considerades putes o persones amb tendències sexuals diferents a les establertes pel catolicisme. Per sort la venjança arriba a temps i ens podem relaxar després de tanta ràbia continguda.
L’escena més imponent del film és quan es fan visibles moltes informacions dels veïns i aquests passegen pel carrer amb màscares perquè no se’ls reconegui, fins i tot la mainada, perquè tothom té alguna cosa per amagar i protegir. S’han de protegir dels grups venjatius que volten pels carrers buscant algun dels culpables immorals. Vivim en una societat tan oberta i saludable, a priori, que s’ha d’amagar pels pecats comesos en privat. Com ja deien les nostres àvies, «La roba bruta es renta a casa», però la globalització ja no ho permet.
