Seure en una terrassa de Girona, o de Salt, amb la Cervi era d’aquelles experiències imprevisibles. Sabies segur que riuries, que passaries una bona estona i que per allà anirien passant persones i personatges reals però també ficticis. Les converses s’anirien entrelligant: obres de teatre, música, cinema i literatura en general, amb anècdotes, curiositats i alguna que altra riallada sorollosa i contagiosa. Els comensals anàvem canviant i ella seguia allà, com una directora d’orquestra presentant desconeguts a qui només ens unia la seva coneixença. I aquella auca esdevenia un moment inoblidable, d’aprenentatge i de complicitat. La recordo aixecant el braç per cridar algú que passava a prop de la taula, el cridat es girava i només de veure d’on venia la demanda ja esbotzava un somriure d’orella a orella. La Cervi era això, un somriure. I moltes més coses que de ben segur llegireu en els múltiples escrits que aquests dies es fan en record seu.

Quan algú es mor anem pensant i revivint algunes de les coses que hem compartit, no és el meu propòsit anar-vos explicant aquestes vivències. Tinc ganes de parlar de la seva energia, que no s’entengui com una cosa mística i esotèrica, sinó de la seva vitalitat. Dirigia tota l’energia a les coses que li importaven, per això la veiem en tants llocs diversos on ella podia expressar el que pensava i col·laborar amb qui ho necessitava. Lluitava a favor de moltes coses i també en contra, i no parava de lluitar si creia que ho havia de fer. Segur que aquesta energia seva continuarà a Girona i per allà on hagi estat. I si no us ho creieu, passeu un dia d’aquests pel carrer Ciutadans i quan arribeu a la copisteria, al número 17, mireu detingudament la façana. Al costat del rètol, a mà esquerra, entre el marc de la botiga i un quadre elèctric hi ha un placa, no sé si de bronze o de coure o del que sigui perquè no hi entenc, que amaga una història d’amor carregada d’energia. La de la Cervi.