La quantitat de vegades que la gent ha volgut enterrar Clint Eastwood… però, amics, com deia Ovidi Montllor, ell no se’n va, ell és qui torna. Vam catalogar Gran Torino com un testament actoral, després va venir el seu paper a Trouble with the Curve (Golpe de efecto)  i quan ja ens resignàvem a no tornar-lo a veure davant de la càmera, ens regala un altre personatge per al record com l’entranyable Earl Stone, el protagonista del seu darrer film, Mula.

Després de The 15:17 to Paris, molts ja l’havien enterrat també com a director, ja no està per dirigir grans films, deien, és un director poc curós amb els detalls, deien, ha perdut intuïció, deien, i ja ho veieu, al final torna i torna en la línia dels seus bons darrers treballs, com Sully, i demostra un cop més que continua essent un dels nostres bastards predilectes.

Els darrers personatges interpretats per Eastwood sembla que siguin el mateix prototip, però situat en contextos diferents. Kowalski, Gus o Earl són tres individus que arriben a la vellesa sols, envoltats d’un món que canvia i en què ells es neguen a adaptar-se. Earl Stone, (igual que Kowalski, un veterà de la guerra de Corea) decideix revertir una mala situació econòmica i personal; sense voler es veurà implicat en criminalitat, en aquest cas el càrtel de Sinaloa, del qual passarà a ser una mula, un transportista de cocaïna. Aquesta feina li suposa tenir els diners que va perdre quan es va veure obligat a tancar el seu viver de flors a causa de la tecnificació de l’ofici i el comerç per internet. Earl és un home del carrer que desemparat per la situació i sense possibilitats d’ajudes de l’Estat ni de ningú més (té una pèssima relació familiar), optarà per buscar-se la vida als marges d’allò que s’estableix com a correcte. Eastwood deixa així els herois americans de la darrera trilogia (American Sniper, Sully i The 15:17 to Paris) per tornar als herois comuns que malden en contextos adversos. El film pot ser, doncs, vist com una idea que dona aire a les tesis conservadores i proteccionistes dels republicans americans amb els quals el director simpatitza, però també és una cinta que traspua l’humanisme que el cinema d’Eastwood sempre ha mostrat.

Basada en un cas real explicat en un article fabulós que Sam Dolnick va publicar al New York Times, la pel·lícula és un compendi de les virtuts d’Eastwood amb una planificació al servei del relat, una interpretació seductora, un ús de la música precís i unes pinzellades d’humor que la fan encara més destacable. El càsting també està fet amb criteri: Bradley Cooper i Michael Peña (encasellat en el personatge d’agent de la DEA) són uns agents continguts a la recerca de Tata (el nom que Earl rep per part del càrtel); Dianne Wiest excel·leix com a exesposa d’Eastwood i només un estrany i molt poc versemblant Andy Garcia com a cap del càrtel enfosqueix una mica l’estol de personatges del film.

A The Mule, Clint Eastwod es mou en un espai que li és confortable tant conceptualment com fílmicament i demostra una altra vegada que el seu cinema està encara a l’altura dels grans. Clint, sempre Clint!