Adoro les pel·lícules de justiciers, sobretot aquelles que plantegen unes circumstàncies inicials i gairebé sempre fatals que obliguen els personatges protagonistes a abandonar els seus ideals de pau, amor i bons aliments per abraçar, a parts iguals, la cobejada venjança, el necessari foc redemptor. En aquesta línia, El justiciero de la ciudad, de Michael Winner, i amb un Charles Bronson encara pletòric en el paper del mític arquitecte Paul Kersey, és un dels tòtems inqüestionables d’aquest subgènere cinematogràfic. Tu hijo, el nou treball del director Miguel Ángel Vivas (Reflejos, Extinction), evidencia molts punts de partida a la trama, sobretot quan algú apallissa brutalment el fill del cirurgià Jaime Jiménez, aquí en el cos i l’ànima d’un novament incommensurable José Coronado. Però al cap de pocs minuts de metratge t’adones que Vivas no pretén fer la mateixa història passada únicament pel filtre hispànic, no. Ni tan sols un servidor pot assegurar amb certesa que prengui com a referència qui acabaria sent l’icònic i excessiu antiheroi de la mítica Cannon.

Vivas, com el bon titellaire que ha demostrat que és en la seva filmografia, mou el personatge principal i les seves circumstàncies pel mateix camí que Kersey o altres justiciers mítics, cert, però alhora el despulla d’efectismes i li confereix una visió molt més propera, íntima, gairebé documental i, al cap i a la fi, trista i dolorosa. La fotografia fosca i el tempo pausat sumen i donen més èmfasi a la indefensió, la frustració, el sentiment de fracàs familiar i emocional, i el desig de vendetta, que moltes vegades és l’única opció que queda a aquell que pugui estar disposat a consumar-la. Perquè els fets, recolzats en l’excel·lent guió d’Alberto Marini i del mateix Vivas, no parlen tan sols de fer aquest perillós pas, sinó també d’assumir les conseqüències que se’n deriven, tant les reaccionàries i més previsibles com sobretot les que no ho són tant i deixen empremta de veritat. Aquí és, precisament, on Coronado torna a excel·lir, conferint un posat sobri i contingut a Jaime Jiménez i empenyent-lo –tot i les diferències– pels mateixos designis del, també seu, entranyable policia corrupte Santos Trinidad de No habrá paz para los malvados. Pur noir que, amb alguns repunts jazzístics brillants pel mig, acaben de certificar al cinèfil més nostàlgic una certa evocació al thriller policíac dels setanta.

Amb tot això, Miguel Ángel Vivas i José Coronado ens arrosseguen al tram final del film de manera sorprenent i trepidant fins que aquest ens cau a sobre com una llosa, que fa que la reflexió inicial sobre la violència i la seva justificació viri sobtadament cap al títol del film, sobre el seu veritable significat ocult, més esfereïdor i dramàtic encara, i que fins a l’últim sospir de metratge no ens serà revelat. Imprescindible petit gran four.