Finalment vaig trobar el cable òptic que dormia el son dels justos en la profunditat del meu sofà. No va ser una missió senzilla. Va caldre obrir-ho gairebé tot en canal. El vaig alçar al cel com si fos l’anell del poder. Això volia dir connectar un altre cop la tele amb el superaltaveu double power mega bass que es moria d’avorriment des de feia mesos davant meu a l’espera de turmentar un altre cop família i veïns.

Per provar la potència real de bafle calia una decisió ràpida. Em decanto, esclar, per una cosa que contingui sobretot armament de pes, mercenaris, matances, helicòpters, persecucions i música forta. Triple Frontier és l’elecció. Jax Teller (ídol) es dirigeix a una colla de mercenaris i acaba el discurs amb alguna cosa així com «we are fuckin’ warriors!». I de cop sona For Who the Bell Tolls (Metallica) sobre el cel de Medellín mentre una tropa d’helicòpters busca el seu objectiu. WTF! Ja em veig a mi mateix, antigament un pare de família seriós, sobre el sofà saltant mentre comença una funció trepidant…

S’ha de dir que la banda sonora és la millor que he sentit en molts anys. Que ara recordi sonen The Chain (Fleetwood Mac), Run through the Jungle (Creedence) o l’èpica Masters of War (Bob Dylan) abans dels acords finals de Cliff Burton a Orion. El càsting, a banda de Charlie Hunnam, és d’aquells que es paguen i bé: Oscar Isaac, Ben Affleck, o Pedro Pascal, que després d’haver passat per Narcos es troba com peix a l’aigua en un film, que hauríem d’encabir en el subgènere de mercenaris, i que de fet és una versió cinematogràfica de la mítica sèrie. El pla de jubilació que dissenyen els cinc antics soldats americans és, per resumir-ho, entrar en plena selva amazònica a la mansió d’un Pablo Escobar qualsevol, matar-lo i endur-se com si res 200 milions de dòlars cap a casa (seva).

Podria ser un film de Katheryn Bigelow, que n’és la productora, però J.C. Chandor, fins ara un noi més de l’escola introspectiva, n’agafa la torxa amb un estil semblant. Aprofitant les grandioses imatges que ofereixen els paisatges dels Andes, exposa l’acció trepidant cap a la ruta d’un fracàs cantat movent la tensió cap amunt i cap avall, igual que l’helicòpter que sotja l’oceà a l’horitzó amb l’objectiu de fer realitat els perversos somnis dels protagonistes.

Tot i que no és certament una nova versió de la ruta cap al cor de les tenebres, el personatge d’Affleck, que hauria de prendre les decisions correctes en el moment precís, acaba fugint no només de la guerrilla sinó dels seus mateixos fantasmes. Com diu la dita «a la bossa de l’avar, el diable hi fa forat»…