Barcelona ha sigut una ciutat on s’han rodat de forma irregular films de tota mena, des d’El Reportero (Michelangelo Antonioni,1975) fins a Todo sobre mi madre (Pedro Almodóvar, 1999), passant per una de les més conegudes i que va donar molta fama a la ciutat, Una casa de locos (Cédric Klapisch, 2002), i, per descomptat, Vicky Christina Barcelona (Woody Allen, 2008), que va donar el tret de sortida a les hordes de turistes americans cap a la Ciutat Comtal, en adonar-se que Europa no era només París, Londres o Roma i que Barcelona no era una ciutat mexicana.

Ara, el director novell Jorge M. Fontana ens porta una història ben curiosa amb el seu primer film Boi, la d’un xofer jove barceloní que té com a feina recollir empresaris de l’aeroport del Prat (ara Josep Tarradellas) per traslladar-los als hotels de luxe de la Vila Olímpica o del parc del Fòrum, per acompanyar-los als seus espais de congressos, o a restaurants de primera categoria.

El que fa interessant el film de Fontana és el seu coneixement sobre el món globalitzat en el qual ens trobem. En Boi, el protagonista, interpretat per en Bernat Quintana, parla en català amb la seva tia, pensa en castellà, es dirigeix als seus clients asiàtics i francesos en anglès i francès i té una feina que li permet conèixer gent de tot el món, amb cultura i pensament diversos.

La història de Boi es trasllada així pels carrers de Barcelona, amb una mirada a la ciutat ben atraient, lluny del turista típic del cinema de Woody Allen, tot i que amb tocs del món de la publicitat, amb imatge i personatges molt cuidats. A més, la filmació en cotxe acompanyada per una música (la de Pablo Díaz-Reixa) que enganxa -molt moderna, molt apropiada- és excel·lent, i denota el pols tècnic que el director domina, que és el de la imatge i el muntatge, dos elements que vols que no acabin, especialment quan et passeja per la ciutat catalana.

Boi té, però, elements que no acaben de funcionar, com ara els monòlegs del personatge principal, les imatges simbòliques d’un ram de flors, l’aparició d’un nan que no saps exactament per què l’hi ha posat i la relació amorosa i truncada de Boi. Aquí veiem una mica com el director vol entrar per la porta de David Lynch sense aconseguir-ho del tot, barrejant una trama interessant i realista amb una altra de simbòlica que grinyola una mica. És més bo quan torna al seu Taxi Driver particular barceloní, i toca de peus a terra, a l’espai dels seus interminables carrers, indrets sempre difícils de filmar, i amb els quals se’n surt amb més que un notable.