Com cada diumenge al matí, després de les obligacions espirituals, vaig a la bústia per recollir la carta. El sobre marró, amb el segell de cera vermell en què es pot veure l’escut d’armes d’Els Bastards, duu el meu nom. El porto fins a la taula del menjador mentre els primers rajos de sol entren per la finestra del carrer. Agafo l’obrecartes daurat i, amb delicadesa, trec el paper amb l’encàrrec setmanal. Al bell mig del foli només dues paraules i un número: The OA 2. El cor em fa un bot. No pot ser! Per què m’ha tocat a mi? Mira que som gent a la secta bastarda i m’ha tocat a mi. Segur que a la Fàtima li hauria fet il·lusió, fins i tot a en Vador, però no! La segona temporada de The OA és meva.

Després de l’esglai inicial i una mica d’aigua del Carme per refer-me, em disposo a veure la sèrie. Haig de reconèixer que la primera temporada em va agradar molt. Aquesta dicotomia entre la veritat i la imaginació, més les ganes de fer entrar l’espectador en el joc, em van atrapar. Vaig recollir l’aposta per entrar de ple en les fantasies del grup d’inadaptats protagonistes i em va sorprendre tota la trama, fins i tot el final, que el vaig trobar esplèndid. Quan portava tres capítols de la segona temporada desitjava que algú em passés un manual, com el que troben el matrimoni interpretat per Alec Baldwin i Genna Davis a Beetlejuice(1988) i així saber de què estan parlant. Com que no entenia quasi res i la cosa em començava a fer bola, com aquells bistecs ressecs que ens feien menjar de petits i que trobaves l’endemà per esmorzar si no te l’havies acabat. Vaig haver de fer un esforç per continuar, però tenia l’encàrrec d’Els Bastards i no podia defallir. La solució era a Twitter. Enceto una enquesta perquè triïn un títol per al post i, desgraciadament, guanya el que teniu aquí. Per tant, haig d’explicar què és la segona temporada de The OA. Si ho hagués de definir en dues paraules diria: una collonada. Si ho hagués de definir en una frase: és una collonada. I si ho hagués d’explicar en un post: continueu llegint.

Els amants de les dimensions paral·leles i els canvis de lloc espacials gaudiran de valent, perquè la sèrie té la capacitat de combinar les dimensions de manera comprensible a més de fer aparèixer elements més actuals, com els jocs virtuals, i acabar amb un final de metasèrie impactant. El dubte que em genera és si amb això n’hi ha prou. Per mi no. Fer enllaços entre personatges entre dimensions ja ho feien les germanes Wachowski i Tom Tykwer a Cloud Atlas (2012); per anar creant espais interdimensionals a partir del misteri i l’acció ja tenim Fringe o Sense8. Per tant, a The OA li demanava una mica més. La primera temporada explorava la bogeria, el trastorn mental i les dimensions de la imaginació, en la segona ja ens diu que realment els personatges van saltant entre un món i l’altre i s’acosten al llindar del ridícul. Molts dels detractors es queixaven de la coreografia animal que aprenien els protagonistes i que els servia per canviar de dimensió. En aquesta apareixen un mini, i després macrorobots que fan la feina. En aquest moment vaig sentir vergonya de continuar mirant la sèrie. La feina és la feina i per això cobro, per tant, vaig acabar la temporada. Haig de reconèixer que al capítol final, en què salten en una dimensió nova i sorprenent, vaig pensar en la sèrie El salt (Quantum Leap) quan el protagonista es converteix en un nou personatge i diu: «Oh, boy.»

En general la segona temporada no em motiva, tot i que reconec que hi ha moments interessants i ben aconseguits, però no n’hi ha prou. Brit Marling i Zal Batmanglij demostren que els encanten els temes existencialistes, ecològics i sectaris. En alguns títols anteriors queda clar: Another Earth (2012), The East (2013), The Recordist (2007). Pel meu gust The OA 2  és un barrig-barreig de totes les seves parafílies que s’entrelliguen perillosament, sobretot en l’apartat ecologista, a l’escena del pop gegant. Diuen que queden tres temporades més i que està pensada de manera global, sense improvisar, la continuaré una altra temporada. Si més no, per si arriba un altre sobre marró amb el segell d’Els Bastards.