MENU

5 Abril, 2019 Comentaris (0) Visualitzacions: 343 Especials Ester Marí

Títol
CRAFT FILM FESTIVAL BARCELONA

Director
Vanessa Pérez de Somacarrera, Aina Seguí Prats

Films destacats
El que queda, Socrates, H0us3

Aquí es venia a veure creacions que surten directament de l’ànima dels seus creadors, que fan el poden amb els mitjans que tenen, i que com no han de donar explicacions a ningú, poden fer el que vulguin i explicar les històries tal com volen.

Craft Film Festival Barcelona

El cap de setmana passat es va fer la tercera edició del Craft Film Festival Barcelona, dedicat en exclusiva a pel·lícules amb poc o cap suport de la indústria, autoproduïdes i amb pocs mitjans o sense per a la distribució. Els organitzadors de l’esdeveniment es mouen entre el cinema de guerrilla, la contracultura, els micropressupostos, el DIY (do it yourself) i l’artesania… i es defineixen com una «bombolleta» d’oxigen enmig d’un neoliberalisme voraç, i que donen aire a cineastes de tot el món que tenen entre mans les seves òperes primes, o les seves pel·lícules de distribució difícil.

I exercint de corresponsal bastardeta a la Barcelona underground, em vaig apropar a la Nau Bostik, un espai cultural força punky que ocupa les naus d’una antiga fàbrica de la Sagrera que emmarca de manera perfecta l’esperit del festival: autogestionat, alternatiu, arriscat i molt, molt artesà. I entre grafitis i cerveses artesanes, em vaig endinsar en un món que té molt poc a veure amb el que estem acostumats a veure quan paguem una entrada de cinema, amb la indústria que hi ha al darrere, els dinerals que la mouen i les crispetes que es venen a l’entrada. Aquí es venia a veure creacions que surten directament de l’ànima dels creadors, que fan el que poden amb els mitjans que tenen, i que com que no han de donar explicacions a ningú, poden fer el que vulguin i explicar les històries tal com volen. Aquí hem pogut veure un film al costat dels seus directors i fer una birra amb ells, xerrar de com de difícil ha sigut dur a terme el seu projecte i de la il·lusió que hi han posat, els favors que han demanat i l’arròs bullit que hauran de menjar durant anys si no recuperen una mica dels estalvis que han posat a fer la pel·lícula. Aquí he vingut a veure com neix el cinema i ha sigut divertidíssim.

El festival va començar amb una xerrada de Víctor García León, director, entre d’altres, de Selfie (2017), que va encetar el periple de fer-nos entendre com és això de posar-se a fer una pel·lícula sense que ningú te la pagui. I aquí vaig constatar una paradoxa que passa en moltes altres disciplines artístiques: que la indústria és necessària si pretens viure del tema, però que acaba sent el que destrueix la creativitat intrínseca a qualsevol art, perquè tendeix a les convencions, a la seguretat i al negoci. Sobretot una indústria com l’espanyola, que en els darrers anys s’ha dedicat a eliminar gairebé sistemàticament l’estil de pel·lícules més personals i autèntiques en què podria ser competitiva i ha optat per emular històries grandiloqüents o comèdies hilarants amb què mai tindrà cap oportunitat de destacar (sobretot a taquilla). En Víctor va recomanar als joves creadors que no esperin oportunitats que poden no arribar mai i que agafin els mitjans que tinguin, ni que sigui un mòbil, i expliquin la seva història, que no demanin permís, que siguin honestos i, en definitiva, que abracin el caos.

Ja posats en context, el festival ha projectat vuit films, cap d’ells sense distribució comercial al nostre territori fins a la data. El que queda, de Jesús Serna i Lucas Parnes (Espanya, 2017) em va semblar l’exemple més clar del que veníem a veure: una pel·lícula on es fa prou evident l’artesania de la seva factura però que malgrat tot aconsegueix explicar una bona història que engresca l’espectador, que dona joc a interpretacions i ens fa comentar-la durant una bona estona. Com Jesús Serna (un dels directors) va dir a la presentació, el film està pensat perquè l’acabi el mateix espectador, ja que es planteja un final obert a partir del qual hem de ser nosaltres els que tanquem la trama. Veient els títols de crèdit, que van acabar ben de pressa, crida l’atenció com la part més llarga és clarament la dels agraïments, parlant de favors.

Sócrates, d’Álex Morato (Brasil, 2018), és probablement la pel·lícula més llorejada del festival, va guanyar el Someone to Watch Award als Film Independent Spirit Awards, sense anar més lluny. La tràgica història d’un jove de 15 anys que queda desamparat quan la seva mare mor sobtadament i no té enlloc on anar no em va semblar la més original, però sí la més ben explicada, amb una molt bona interpretació i un estil hiperrealista que serveix per mostrar un bon grapat de misèries humanes sense artificis ni trucs efectistes, com passa a la vida mateixa.

H0us3, de Manolo Munguía (Espanya, 2018), ens recomnava apagar el mòbil i canviar la contrasenya del nostre ordinador. Efectivament, la pel·lícula està molt centrada en temes informàtics i de manera semblant a un capítol de Black Mirror (el director assegura que el projecte es va iniciar abans de veure aquesta sèrie de la BBC), ens fa reflexionar sobre seguretat informàtica, privacitat i els principis de cadascú a l’hora d’enfrontar-nos a aquests temes. Una trama didàctica i en forma de thriller molt ben muntada i amb bones interpretacions per part de l’elenc d’actors i actrius (en aquest tipus de cinema no és sempre habitual), que sorprèn pel nivell de tensió aconseguit a la segona part, tot i que al principi costa de pair tanta explicació tècnica.

Altres pel·lícules que es van projectar al festival van ser Tungstênio, d’Heitor Dhalia (Brasil, 2019), Resentment, de Natalia Saufert (Moldàvia, 2019), Try, d’Àngel de Haro (Espanya, 2019), Extreme number, d’Irina Arms (Alemanya, 2018) i Le vrai film est ailleurs, de Mark John Ostrowski (Espanya, 2018).

Aquí es venia a veure creacions que surten directament de l’ànima dels seus creadors, que fan el poden amb els mitjans que tenen, i que com no han de donar explicacions a ningú, poden fer el que vulguin i explicar les històries tal com volen.

Títol
CRAFT FILM FESTIVAL BARCELONA

Director
Vanessa Pérez de Somacarrera, Aina Seguí Prats

Films destacats
El que queda, Socrates, H0us3

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada