Fa temps que The Walking Dead va perdent (a pols) adeptes; una sèrie que ha anant minvant, temporada rere temporada, l’interès. Entre els últims mohicans que aguantem irracionalment la dosi setmanal de desventures amb zombis com a farciment, s’hi troba aquest humil servidor a la causa bastarda.

Conscients que això no passa de plaer culpable, cada setmana els pocs que quedem hem seguit el mateix ritual: connectar el canal de Fox a les pantalles i amb el cilici ben col·locat a l’entrecuix (això fem els pecadors, però també va bé per mantenir l’atenció) ens hem posat via intravenosa un a un els setze capítols de què consta la novena temporada. Haig de reconèixer que el mètode en ocasions no ha resultat prou efectiu i és per això, ho confesso, que vaig estar meditant si passar-me directament a un nivell superior i experimentar en la meva pròpia pell el mètode Ludovico: la teràpia exercida al pobre Alex de La taronja mecànica, consistent a posar unes grapes als ulls per mantenir-te despert davant la contemplació contínua d’imatges que provoquen l’aversió a la violència. En aquest cas, seria passant en bucle les dues anteriors temporades, les pitjors amb diferència.

La veritat és que no ha calgut. Fins i tot, m’atreveria a dir que, en ocasions puntuals, la sèrie ha tingut punts àlgids en aquest novè any d’emissió. És tant, que m’he atrevit a perdre bona part del meu preuat temps a oferir-vos una petita selecció d’aquests moments, tot recordant mentre ho feia –no sense una llagrimeta baixant-me per la galta– aquella època en què els bastards ens disputàvem, i per això ho repartíem, la crítica setmanal de cada episodi.

Rick Grimes, trobarem a faltar el teu somriure

O no. Una sèrie que ens aixeca la camisa com aquesta no podia fallar a l’hora de fer creure que Rick moriria (amb en Glenn va caldre dues estocades mortals). L’episodi del pont, del qual recordo poques coses (perquè ja pertany a la primera mid season) va portar el líder dels supervivents a haver d’actuar per salvar per enèsima vegada la seva estimada comunitat, per en aquesta ocasió deixar-hi la vida… Al final, descobrim que tampoc ha estat el cas i que en realitat és rescatat a l’últim instant per un helicòpter que el porta ves a saber a on. Alguna base militar desconeguda…? Diuen que en Rick protagonitzarà una sèrie de pel·lícules; doncs que ens agafin confessats!

Els whisperers o els homes que xiuxiuejaven als morts

Bé, la gran novetat i l’al·licient de la segona part de la temporada: l’entrada a escena d’aquests caminants que, com descobrim, no són més que homes i dones infiltrats a les hordes per conduir els walkers a plaer, talment com un exèrcit. El dia que vam sentir-ne un xiuxiuejar reconec que vaig estar a punt de deixar la sèrie: «Va, home, va! Només faltava zombis que parlen!» De mica en mica, gràcies sobretot als espòilers dels pesats que llegeixen el còmic (aquests sí que no entenc que continuïn amb la sèrie), vam anar descobrint la seva idiosincràsia, la d’aquests nous malvats de la història: Leatherfaces armats de ganivets, pura amenaça!

Alfa, mala mare i mala puta

Samantha Morton encarna l’Alfa, la mala mare i mala puta (en majúscules). Poca cosa en sabem, algun flashback de com n’estava de tarada i la repressió que exerceix contra els seus per tenir-los en alerta constant. Capaç de torturar psicològicament i física la seva filla (la xicota d’en Henry)… què no farà amb els altres?! Ho descobrim a la recta final de la sèrie, amb la venjança que exerceix sobre el nostre grup, en una de les imatges més potents que hem vist mai en tota la sèrie. Un moment àlgid, per aplaudir. I llàstima que no n’hi ha més!

Els turons tenen caps

La imatge en qüestió és la parada de caps tallats col·locats en piques i en fila, ben disposats, d’alguns dels protagonistes i secundàries del bàndol dels bons: Tara, Enid i Henry, el fill adoptiu de la Carol i, per tant, el segon fill que perd a la sèrie. Devastador. Dit això, a la llista ens hauria encantat que fessin cas a les nostres súpliques: per què no l’Eugene, el capellà (perquè em fa ràbia que s’ho faci amb la Rita, entre altres manies que li tinc) i en Negan (que ara resulta que se’ns torna bo; va, home, va!)? Bé, també hi afegiríem els productors, que cada vegada retallen més en qualitat aquesta producció, que estira més el braç que la màniga.

Terminator tornarà!

I com a amenaça de pes es presenta aquesta mena d’esbirro guardaespatlles de l’Alfa, que en fa dos com jo (d’alçada i de pes), i que ja ha demostrat que en Daryl, el noi de la ballesta que ha anat a menys des de fa episodis, no li fa ni pessigolles. Segur que en realitat l’han enviat els de Skynet i ha vingut a la Terra per acabar amb la vida humana. No ho ha dit, però «tornarà!»…

I nosaltres també, però esperem que no hàgim de meditar aplicar el mètode Ludovico.