Aquests dies s’ha parlat molt de la mort d’Agnès Varda. Però algú realment ha vist i gaudit els seus films en aquesta constel·lació de sèries i productes de llauna amb superherois? Aquí us deixo alguns exemples de com la Nouvelle Vague de Varda pot ser ben bastarda, per anar obrint boca amb la seva immensa filmografia:

La Pointe Courte (1955): el debut de la directora, dues històries punyents en un petit barri pescador de Sète, al sud de França. Preludi de la Nouvelle Vague, les imatges de les festes tradicionals de Sant Louis el mes de juliol són simplement impressionants, i s’hi inclou la vida dels seus habitants.

Opera Mouffe (1958): curt de 17 minuts que serà la llavor posterior de tot el cinema de Varda. Filmació al carrer  Mouffe, a través de la mirada d’una dona embarassada. La combinació entre les expressions de vellesa i formes de fruits i verdures  juxtaposades del mercat ja denota la particularitat d’un cinema fresc que no s’havia vist mai abans.

Cléo de 5 à 7 (1961): la frivolitat de la joventut d’una jove davant la idea de la mort. Una passejada pels carrers de París amb el transfons d’Algèria, procés descolonitzador d’una República Francesa que comença a perdre pes a l’espai polític mundial. Agnès Varda és una visionària de les noves generacions pop, preocupades més per l’aparença que pel món sociopolític que els envolta. Un dels seus films més coneguts.

Salut les Cubains (1963): la directora entra de ple a l’espai polític, ara amb un joc de música i fotografies sobre el seu viatge a Cuba, quatre anys després de la revolució comunista. La veu en off de la directora pren una clara posició política, tot i que li interessa més el ritme cultural i els canvis socials i de les persones a l’illa de Fidel Castro, s’allunya del simple pamflet, que rebutja amb l’exposició de les imatges que tria a ritme de rumba i mambo.

Far from Vietnam (1967): amb altres directors com Godard o Resnais, Varda ens mostra a través del seu segment el suport per la lluita del Vietnam del nord contra el sud. És important recordar l’atac d’un grup d’extrema dreta per confiscar el film a un conegut cinema de París durant l’estrena.

Black Panthers (1968): Varda filma les protestes dels Black Panthers per l’arrest del seu líder, Huey P. Newton, a Oackland, Califòrnia. El documental és una perfecta finestra sociològica de 30 minuts pura i dura, imperdible. L’obsessió pel detall de la directora, fa del film un dels millors documents de la història del cinema sobre aquest moviment de protesta.

Daguérreotypes (1976): el meu film preferit de Varda. Una mirada als comerciants i veïns de carrer Daguerre a mitjans dels setanta, on va viure la directora. El detall dels habitants és tan sublim que et queda marcat com un tatuatge a la retina. Grandíssim curt.

Ulysse (1983): l’amor per la fotografia de la directora està resumit en aquest petit film, en què el pas del temps i les reflexions dels personatges es barregen amb el concepte d’art, història i fins i tot el reialme de la fantasia.

Els espigoladors i l’espigoladora (2000): és el film que em va introduir a l’univers Varda. La varen estrenar als cinemes Verdi de Barcelona, i després que acabés el metratge –oda ecològica al consum responsable– em vaig centrar a buscar tota la seva filmografia. Mai ho he dit als bastards per por de ser vilipendiat. Amb ella surto de  l’armari, i m’atenc a les conseqüències que se’n puguin derivar.

Per si voleu saber més d’Agnès Varda, ja vaig fer una ressenya del seu penúltim film Visages et Villages (2018) a Els Bastards, l’estiu passat. Ens falta visionar Varda par Agnès (2019) i prometo que ho faré per tancar el cercle d’aquesta grandíssima directora que malauradament ens ha deixat aquest any.