Tenia certes expectatives amb Shazam!, no ho nego, i part de la culpa l’ostentava una campanya de promoció si més no simpàtica que semblava intentar treure pes a la transcendència, la foscor i l’artificialitat de les darreres produccions de la casa. Però com sol ser habitual en tot el que toca DC, la decepció ha tornat a ser el resultat final. És cert que el film és molt més lluminós i colorista, i que es desmarca encertadament del to presumptuós, grandiloqüent i existencial que fa una dècada va plantar l’amic Nolan amb el seu Batman nyicris i ultratraumatitzat, però la formula no acaba de quallar. I dóna la sensació que DC ha volgut copiar l’estil suposadament alegre i diàfan de Marvel de pressa i corrent, sense meditar quin hauria de ser el veritable leitmotiv del personatge i el seu concret encaix dins l’univers que se li pressuposa. Perquè aquesta és una altra, Shazam! no lliga absolutament amb res del que hem vist fins ara, de tot el que s’hauria de trobar sota l’aixopluc de la Lliga de la Justícia. Però si aquest fos l’únic problema del film, encara rai…!

El veritable handicap del film és que és massa infantil, que no té res a veure amb ser familiar, com he llegit esparveradament en alguna altra crítica, és a dir, amb voler estar adreçat a pares i fills. Dubto que aquest film agradi a molts pares, i de fet, poso en dubte que pugui agradar a massa nens. L’humor és tan ximple, tan previsible, tan insuls i poc reeixit que és difícil no acabar amb la sensació que fins i tot els films del suposat mateix estil que es feien en dècades anteriors, molts dels quals sortien només per videoclub, eren bastant més superiors. Com per exemple Big, la suposada gran referència clàssica del film. Però és que aquesta referència es redueix tan sols a una picada d’ullet a l’escena del ball sobre l’orgue electrònic gegant i a l’amic còmplice coneixedor del secret. I ni rastre de les contradiccions autoreflexives entre adults i adolescents d’aquella, i això que aquí es parteix d’un adolescent orfe amb més d’un motiu per voler créixer ràpid. I quan per fi ho aconsegueix, amb l’atorgament de poders sobrenaturals inclosos gràcies a un mag místic interdimensional, no sap massa bé què fer. I això sense tenir en compte que uns d’aquests poders adquirits és la Intel·ligència de Salomó; la veritat, un cop traspassat a superheroi, el personatge no sembla ni arribar al nivell mig que corre actualment per l’ESO.  Creieu-me. Molt, molt desaprofitat tot plegat.

Però el film tampoc és que avorreixi, i fins i tot diria que millora el nivell de producció a què DC ens té acostumats, que ja és dir, però segueix sent insuficient. Em deia un amic sobre l’estrena del nou i també decebedor tràiler de l’episodi IX de Star Wars, que el que passa és que ens fem grans i ja no sabem gaudir amb aquests films que consumíem més alegrament i sense tants miraments quan érem només uns marrecs. La tesi és bona, i segurament li hauria comprat si no existís Stranger Things. Aquí la trama és tan dispersa i està tan plena de llacunes que només troba pal·liatius amb alguns gags, no sempre brillants, i la solvent interpretació de Mark Strong, l’únic que es creu tot el que està passant. Zachary Levy, per contra, l’actor heroic protagonista, tot i intentar minimitzar la llosa del guió i d’una direcció erràtica amb un variat ventall d’acudits i histrionismes, desprèn el mateix ‘moho’ que un peix bullit, i així encara es fa molt més difícil aguantar dues hores i quart de metratge sense rendir-se a una petita becaina. O tres.

Però no marxin encara que hi ha més! I és que el pitjor de tot és el ridícul final ‘Power Rangers’ i ultramoralista, un desenllaç amb tres o quatre clímaxs eterns i sense sentit que acabaran de fer les delícies d’aquells que fa temps que es passen per l’entrecuix els valors i les maneres d’intoxicar-ho tot d’aquesta nova Disney. Per perbocar i no deixar gota. I si a sobre tenim en compte que el director d’orquestra és David F. Sandberg, un autèntic geni del curtmetratge de terror que ha aconseguit saltar a la primera divisió professional gràcies, sobretot, als rèdits de petites joies de culte com Lights out, la decepció esdevé majúscula. Certament, per apagar els llums i no tornar-los a obrir mai més.