Avui precisament fa vuit anys (17/4/2011) que l’HBO va estrenar Joc de Trons i, nois i noies, les nostres vides han fet segur més tombs que l’Arya Stark. Mentre calculava un per un els paral·lelismes col·locats amb precisió quirúrgica de l’episodi que ha obert la vuitena temporada ─Winterfell─ amb el pilot ─Winter is coming─ he fet memòria… He quedat com Jaime Lannister quan veu Bran Stark i pensa “contigo empezó todo”.

Fa vuit anys era jove (aquí hi aniria l’emoticona de la llagrimeta) i no tenia cap plataforma de la punyeta. De fet, per aquests verals Netflix i HBO eren noms que ens sonaven a mites d’altres terres, com l’acer valyrià o els Targaryen. A George R.R. Martin l’havia conegut en una entrevista a la revista SFX, on era batejat de forma maldestra com el Tolkien americà, i allà ja avançava que ens preparéssim, que en faria una de més grossa que ell (i mira que és difícil) per a la televisió.

Per conquerir el primer episodi, tal com sona, vaig haver aplicar estratègies similars a les d’Euron i la seva tripulació. Els subtítols devien ser en àrab o mandarí i encara tinc un virus nord-coreà a l’ordinador d’aquella època. La meva parella ─amb aquella cara de pensar “mira que ets freaky”─ només va resistir cinc o deu minuts del pròleg i dels white walkers a altes hores de la matinada mentre la canalla dormia plàcidament. Així va ser tota la primera temporada, quan tots ─com Sansa Stark─ estàvem en una certa edat de la innocència.

I ara imagineu un salt temporal de vuit anys, de sofà a sofà. Res de la matinada. Ara prime time. Cops de colze per caber-hi; adolescents histèrics quan apareix Jon Snow; comentaris crítics de la parella a cada escena dictant literalment el que haig d’escriure en aquesta crònica; que si això és igual que Com entrenar el teu drac, que si els diàlegs no tenen ni suc ni bruc, que si no n’hi ha per a tant, i bla, bla, bla…

En resum, companys, soc com Jaime; m’ha crescut la barba, tinc els cabells blancs i quan he entrat a Winterfell ho he fet sense l’alegria i el fanatisme desmesurat dels meus anys d’autèntic kingslayer.