Les adaptacions de les novel·les i històries curtes seminals de Stephen King al cinema i la televisió han anat de molt bones (Carrie, 1976; The Shinning, 1980) a regulars (It, 2018; 1408, 2007) i a dolentes (Under the Dome, 2013-2015; The Landmower Man, 1992). Pet Sematary –la versió de 1989– ha sigut per molts un dels clàssics de terror dels vuitanta, amb una de les millors iconografies sobre cartell de cinema de l’època, i amb una segona part infumable del 1992 que va fer rabiar tant Stephen King que va exigir treure immediatament el seu nom del metratge.

La nova versió de Pet Sematary és fidel a la novel·la. Ja veiem, des del primer minut del metratge, el coneixement del director Kevin Kölsch de l’univers King amb detalls molt sucosos sobre Maine i la família que habitarà la casa, originària de Boston. El bosc –frondós, dens de l’estat de Maine–, la samarreta que porta Louis Creed (Jason Clarke) de Cape Cod, que denota una certa posició social de la família de Boston, el cartell d’entrada del poble fictici de Derry, el petit poble (real) de Ludlow (centre geogràfic del llibre original del 1983) o les referències a Wendigo, el monstre demoníac que terroritzava la tribu originària de Maine i el Qebec, els algonquians, que també apareix a la novel·la de l’autor, The Girl Who Loved Tom Gordon, en són només uns quants exemples, però no em vull esplaiar com en Jordi Taulats, que ja ens va fer la Bíblia i els annals de King per només parlar d’una sèrie, Castle Rock, a Els Bastards.

Pet Sematary toca el tema principal del llibre original, el trauma de la pèrdua d’un familiar, el dolor i el posterior dol, i la invasió de l’home occidental en terra sagrada intocable, tot i que es desvia en la narrativa en detalls claus dels seus episodis, incloent-hi la versió del film del 1989, que sí que és molt fidel a la novel·la. El director combina l’època actual (ensenya de manera òbvia un portàtil Mac en un product placement descarat, mòbils o cotxes híbrids del nostre segle XXI) amb una atmosfera dels vuitanta amb efectes pràctics molt ben trobada, especialment quan el protagonista s’endinsa al cementiri, amb les ombres, la boira i la llum blanca i blava cridanera estil Phantasm, de Don Coscarelli.

L’espectador que sàpiga aventurar-se al món King el gaudirà com un camell, tot i que haurà d’acceptar els canvis de la trama, que no són pocs. Al final del film també tenim la versió musical clàssica dels Ramones, Pet Sematary i sí, hi ha una petita errada a la pel·lícula que ja ha estat criticada per un crític sense gaires amics i que no li agrada el terror al Bangor Daily News de manera salvatge: quan la nena és engolida pel camió durant el Halloween, les fulles dels arbres encara estan totes intactes, cosa impossible per aquelles latituds.

Recordeu que tot això passa a Maine, ben al nord dels Estats Units tocant al Canadà, i com em va confessar un taxista d’Uber tot suant en un dia de calor l’estiu passat quan em portava des de la gasolinera on King havia rodat Maximum Overdrive (1986) a Bangor per jo poder fer les meves fotos corresponents, a Maine et pots amagar de tot i de tothom, reinventar-te a tu mateix, ser una altra persona i, fins i tot hi afegiria jo, crear el teu propi cementiri personal d’animals, que en aquests temps ja toca per edat i fins i tot diria per sanejament psicològic, en termes una mica més descriptius i professionals, i així quedem bé.