Netflix aposta pel zombi i sembla que ho fa amb la voluntat d’aportar coses noves, de regenerar-lo. Piano, piano… Fa uns quants mesos ens ha ofert la magnífica sèrie Kingdom, una mena de Joc de trons però bona, ben feta (sí, ho dic sempre que se’m presenta l’ocasió), en què la pandèmia Z de torn passa factura a una Corea del s. XIX deprimida sociopolíticament. Ara, tot just ens arriba Black Summer, el sorprenent spin-off de la no menys destacable Z Nation, una modesta producció SYFY molt autoparòdica i ambientada al bell mig del postapocalipsi zombi, que va quedar un pèl massa eclipsada per la irregular i estiradíssima The Walking Dead. Val a dir, però, que Black Summer adopta un camí estilístic i narratiu propis, punts que esdevenen, alhora, els seus grans puntals. A més a més, l’únic fet que per al moment, durant aquesta primera temporada, les emmarca en el mateix univers –l’estiu negre del títol–, fa referència al període en què es va iniciar l’apocalipsi Z, segons esmenten els personatges protagonistes de la sèrie mare en emés d’una ocasió. Per tant, tècnicament també som davant d’una preqüela. I deixant de banda que els zombis també corren, fins aquí les connexions.

Black Summer és una producció que va de cara a barraca, esmola els tòpics coneguts de sobres pels fans del subgènere. Com deia, som davant dels primers dies de l’apocalipsi Z en què la confusió i el campi qui pugui manen i on no hi ha lloc per a les reflexions buides de contingut. El que preval aquí, doncs, és l’acció i l’esperit de supervivència, però el que fa la sèrie destacable de veritat és sobretot la manera de fer-ho, de filmar-la, abraçant fidelment, per fi, l’essència del survival horror, concepte narratiu en primera persona creat fa gairebé tres dècades amb la mítica saga de videojocs Alone in the Dark i acabat de desenvolupar amb les posteriors Resident Evil i Silent Hill, que poques propostes fílmiques o televisives han sabut interpretar. Només Rec (Jaume Balagueró i Paco Plaza) o Diary of the Dead (George A. Romero) s’hi van acostar recolzant-se en el format documental. Black Summer, però, fa un pas endavant i elimina la mirada del reporter, la mirada que és també la nostra i que ho grava tot –«¡Por tu puta madre!»–, per assumir el survival horror sense contemplacions, de manera pura, nítida, transparent i immediata. La clau d’això s’explica a través d’una realització omnipresent amanida de trepidants plans seqüència i primers plans carregats d’enginy i tensió que abasten 24 hores justes d’acció d’alta escola sense avançar-se als personatges, sense abandonar-los, i que, per tant, ens permet als espectadors descobrir l’infern del qual són víctimes al mateix instant.

Un altre element que cal destacar és l’estructura narrativa, dissenyada a tall de petits episodis exposats a ulls dels supervivents i les seves específiques problemàtiques i maneres de fer, que es van creuant de manera hàbil, natural i dinàmica gràcies a un muntatge d’orfebreria que introdueix amb savoir faire els moments necessaris de tensa calma. Amb tot això, l’objectiu dels supervivents és clar i simple: travessar la ciutat i arribar a l’estadi on suposadament hi ha una base de seguretat militar. En aquesta línia cal posar l’accent en el càsting, correctament convincent en una trama d’aquesta exigència física, i en especial sobre alguns personatges que mereixen morir des del minut 0 per la seva desbordant imbecil·litat, però que, increïblement, se’n van sortint, fet –aquest– que només es pot interpretar com una broma autoparòdica, un Easter egg introduït pels creadors, Karl Schaefer i John Hyams, per sacsejar-nos com a espectadors, així com també la sèrie d’homenatges al subgènere i a films de culte que ens trobarem, entre d’altres Duel (Steven Spielberg / Richard Matheson), Children of the Corn (Fritz Kiersch / Stephen King), Lord of the Flies (Harry Hook / William Golding), ¿Quién puede matar a un niño? (Chicho Ibáñez Serrador) o Demons (Lamberto Bava i Dario Argento). En poques sèries com en aquesta, agafa més sentit aquella vella i entranyable cantarella recitada tantes vegades per justificar detritus de tota mena per la pomada cahierista, els blogs especialitzats que només analitzen films mainstream i la sempre autèntica i referencial crítica de Barnalàndia, que diu que «el que importa és el camí». Aquí sí, segur, i si ha de continuar sent així, esperem que sigui igual de llarg, almenys, que el de The Talking Dead o Joc de trunys.