Finalment el Night King va fer acte de presència com el puto amo que se suposa que havia de ser. No sabem si és postureig, però el posat és formidable. L’arribada a Winterfell és com la que hauria fet Santiago Abascal al Congrés sobre el seu Rocinante però amb 300 diputats i majoria absoluta. No hauria quedat ni l’apuntador. Hauria ressuscitat tots els cadàvers de les cunetes (Franco, el primer) per arrossegar cap a les tenebres separatistas, rojos y masones abans de veure’s cara a cara amb el prófugo rebelde number one.

Havent vist poques hores abans la batalla orgàsmica o la gran masturbació d’Endgame (spoiler alert, o no), certament els paral·lalismes són múltiples, i probablement es van gravar al mateix temps i amb mitjans similars. Thanos, a la seva manera, és el rei de la seva nit. També obliga tots els herois a unir-se davant una mort segura obligant-los, en algun cas, a la immolació fins que un i una Stark salven la funció al límit del temps reglamentari.

La llarga nit ens recorda també aquella altra matinada interminable a Helm’s Deep, quan una altra aliança de les “forces del bé” ha de patir una derrota inevitable amb totes les defenses de la fortalesa ensorrades -per muntar trinxeres efectives caldria llegir Victus, amics- mentre el sol acarona suaument l’horitzó abans de l’arribada de l’exèrcit d’alliberament nacional. Enmig del caos, unes notes de piano tocades pel mateix mestre Ramin Djawadi ens col·loquen en mode intermezzo davant la teoria del caos portada al límit mentre el nostre rei camina cap a la destrucció final.

De zombis i esquelets assaltant muralles fortificades n’hem vist tota la vida, des de la divertida Army of darkness fins a la memorable presa de Jerusalem a World War Z. El que sorprèn, per bé o per mal, en la llarga nit de Winterfell és que la foscor de la mort i del director de fotografia (com si fos Kubrick gravant sense il·luminació) s’ho mengen tot. Ni el tènue foc de les torxes ni el déu de la llum sencer eviten la sensació d’una penombra en constant moviment. Molts s’han queixat que en realitat no van veure res, ni els que moren, ni els que viuen, ni si aquest drac és el teu, ni si aquest és el meu. En definitiva, quins eren els morts vivents o els vius morint.

Amb tot, passi el que passi, sempre ens quedarà Arya ballant la dansa de l’aigua del llegendari Syrio Forel enmig de la mort, la destrucció i la perdició…