MENU

6 maig, 2019 Comentaris tancats a ‘Avengers: Endgame’ i les promeses mitològiques Visualitzacions: 2094 Cinema Ester Marí

Títol
Avengers: Endgame

Director
Anthony Russo, Joe Russo

Actors
Robert Downey Jr., Chris Evans, Chris Hemsworth, Mark Ruffalo, Scarlett Johansson, Jeremy Renner




Avengers: Endgame, entre moltes altres característiques, excel·leix en triomfalisme, grandiositat i perfecció infantil. … saben crear nous referents simbòlics i per això passaran a la història de la cultura com els nous Homers o Ovidis del segle XXI.

Puntuació

7,5

‘Avengers: Endgame’ i les promeses mitològiques

L’última vegada que vaig sortir del cinema dient que havia vist una “americanada” se’m va aturar proposant que anés a veure pelis iranianes i així no les patiria. D’això ja fa uns anys i malgrat que jo sempre he sigut molt internacional en els meus interessos, he seguit veient “americanades” de tots els colors, perquè en el fons del meu cor els divendres al vespre m’agrada deixar-me arrossegar pel triomfalisme, grandiositat i perfecció infantil que desprenen, com bé explica l’humorista el Goyo Jiménez al seu famós monòleg. Són qualitats que podem detestar, però que per històries de superherois van la mar de bé, què voleu que us digui.

Com no podia ser d’una altra manera, Avengers: Endgame, entre moltes altres característiques, excel·leix en triomfalisme, grandiositat i perfecció infantil, igual que les seves predecessores i que les assegurades produccions futures, perquè si una cosa sap fer Marvel és evocar aquests principis i multiplicar-los, apel·lant a les nostres emocions més primàries i simples per fer-nos vibrar com quan érem infants i flipàvem amb els cops de puny i les paraulotes dels grans. Els superherois no deixen de ser una continuació del simbolisme cultural dels personatges mitològics (no és casual que un sigui el Déu Thor) que s’identifiquen amb arquetips humans, desenvolupats pels senyors de Marvel amb l’únic objectiu d’entretenir. No és que això sigui dolent, però simplement ho constato perquè si de debò volguéssim aprofundir en la complexitat i contradiccions humanes que tenen els herois llegiríem La Ilíada o, si em permeteu, seríem fans de DC.

[Compte que a partir d’aquí hi ha Espòilers] Potser és per això de l’americanisme infantil que el martell d’un Déu germànic el pot fer anar el Capità Amèrica, que les relacions humanes més profundes consisteixen a enyorar al papa i la mama o que els protagonistes més canyers sempre siguin senyors blancs. Però que no condeixi el pànic, tot això deixa de tenir importància quan comença l’acció i ens dóna un dels moments més èpics de les pantalles dels últims temps. Aquest cop sí, tots els personatges del MCU junts en una gran escena plena d’esplendor i horror vacui, però que continua fent forat a les frases grandiloqüents i gags humorístics típics de la saga, però amb una estratègia que acaba caient en allò tan poc original de fer arribar un objecte vital del punt A al B sense que els dolents l’interceptin, com un partit de futbol americà portat a l’extrem.

De tota manera, la trama no se centra només en la gran batalla, sinó que se’ns presenta una conclusió de la saga on es van tancant les històries dels personatges protagonistes, molts d’ells passant el relleu als que imagino seran els seus successors a la següent etapa. Es tracta d’un punt i a part que ens dóna l’oportunitat d’acomiadar-nos de dos dels fundadors de l’equip, amb focs d’artifici i llagrimeta inclosos. A través d’un entramat molt ben filat de viatges en el temps es justifiquen una sèrie de flash-backs plens de picades d’ullet i “cameos” que serveixen per homenatjar les diferents pel·lícules que han format part del bloc. Endgame tanca tot l’univers de forma coherent i emotiva, però també ens obre finestres al futur amb moltes promeses i declaracions d’intencions.

Suposo que una d’aquestes finestres deu ser l’escena amb la reunió d’heroïnes femenines enmig de la batalla, que aconsegueixen agafar uns segons de metratge malgrat no pintar res més en tota la pel·lícula, però que vull pensar que és la barroera forma que tenen els senyors de Marvel per prometre que s’adaptaran als temps fent que a partir d’ara les heroïnes siguin alguna cosa més que un ornament per als testoterònics protagonistes i que alguna d’elles inclús aconseguirà aportar quelcom important a les trames. Jo mateixa vaig fer una ressenya sobre la pel·lícula anterior, Capitana Marvel, que se suposava que havia de ser la gran revelació a Endgame. Si per revelació enteneu traginar una nau i tallar-se el cabell, doncs endavant amb lo vostre.

El problema de tot això és que no cal que les pelis de superherois siguin feministes, ningú ho espera i el fet que no ensenyin el cul ja és un gran avenç si mirem els còmics d’on venen. Tampoc cal que reivindiquin la igualtat racial ni que vulguin salvar les balenes, però assumit això, no és coherent que al darrer minut vulguin marcar un gol de penal i treguin la bandereta de moda, de debò que no cal. Si em permeteu les comparacions inevitables per coincidència de dates, Joc de Trons li passa la mà per la cara en el tema igualitari, on tenim personatges femenins potents fent coses importants dins la trama amb total naturalitat (“las señoras hacen cosas”), per parlar d’un referent mainstream on també hi ha èpica i batalles definitives.

Suposo que a hores d’ara els fans de Marvel hauran fugit enfurismats per les provocacions i no m’estaran llegint. És el moment de dir que la pel·lícula és bona i val molt la pena, els americans en saben de fer les coses ben fetes. Saben explotar el carisma d’uns personatges que en unes altres mans correrien el risc de ser plans i patètics, saben fer que les coses més simples semblin les més èpiques i saben dissimular les incoherències en favor de l’emotivitat i l’autohomenatge. En definitiva, saben crear nous referents simbòlics i per això passaran a la història de la cultura com els nous Homers o Ovidis del segle XXI, els creadors de mites i llegendes que els fans mai es qüestionaran perquè… qui pot desafiar un Déu?

Puntuacio

7,5

Avengers: Endgame, entre moltes altres característiques, excel·leix en triomfalisme, grandiositat i perfecció infantil. … saben crear nous referents simbòlics i per això passaran a la història de la cultura com els nous Homers o Ovidis del segle XXI.

Títol
Avengers: Endgame

Director
Anthony Russo, Joe Russo

Actors
Robert Downey Jr., Chris Evans, Chris Hemsworth, Mark Ruffalo, Scarlett Johansson, Jeremy Renner




Comments are closed.