Fargo, Westworld, Lethal Weapon, The Exorcist, Minority Report, Ash Vs. Evil Dead, Scream, Impulse… tots aquest títols de sèries tenen en comú que es basen en alguna pel·lícula d’èxit. Algunes han funcionat molt bé, com ara Cobra Kai o Stargate SG-1, mentre que d’altres són autèntics disbarats catòdics, com ara The Purge o From Dusk till Dawn.

Ara Prime Video d’Amazon se suma a aquesta nova fornada d’adaptacions televisives amb Hanna, basada en la pel·lícula dirigida per Joe Wright el 2011.

Els primers capítols de Hanna són gairebé un calc de la pel·lícula. Una nena, criada al bosc pel seu pare i entrenada per ser una màquina de matar infal·lible, és perseguida per unes persones que la volen recuperar, ja que la Hanna és un experiment genètic del govern. Més o menys això és la meitat de la sèrie, que consta de 8 episodis. Després la nova trama comença a presentar diferències molt dràstiques, intenta aprofundir en la relació entre la Hanna (Esme Creed-Miles, que fins ara havia fet ben poca cosa al cinema o la televisió) i el seu pare, Erik (Joel Kinnaman, Altered Carbon). Al mateix temps, el públic passa més temps a l’altra banda de la disputa, acompanyant l’agència governamental centrada en l’agent Marissa (Mireille Enos, World War Z), que sembla que té una relació molt particular amb la nena i el seu pare, a qui persegueix.

Joe Wright, el director de la Hanna del 2011, es va basar en una cinta d’acció increïble, sagnant i emocionant, en què la Hanna anava trencant ossos i tallant goles a ritme dels Chemical Brothers. La sèrie, en canvi, utilitza cançons de Karen O i la seva banda, les Yeah Yeah Yeahs, i la diferència en l’estètica és molt àmplia. Amb moltes més hores a la seva disposició, David Farr, el creador de la sèrie i que també va ser el coguionista de la pel·lícula, sembla que vol aprofundir més en la pell de la Hanna i les seves emocions, i explora la solitud d’una noia sense mare.

Pel que fa als personatges, Esme Creed-Miles, filla dels actors Samantha Morton i Charlie Creed-Miles, que tenia la tasca poc envejable de fer-se càrrec del paper que Saoirse Ronan va fer famós, se’n surt força bé en el paper de la Hanna letal i, sobretot, en el de la Hanna nena. El seu desconeixement de la ciutat i la interacció amb un entorn i societat que no coneix, aporten frescor a la sèrie. Joel Kinnaman, que encarna el pare, compleix en les accions de lluita, fa ús de la seva envergadura i agilitat, però em falla quan mostra el seu costat més paternal: fa la mateixa cara tota l’estona. Mireille Enos, que torna a coincidir amb Kinnaman després de The Killing, és una dolenta (?) molt diferent a la Cate Blanchet del film de Wright, ja que la Marissa d’Enos està plena de matisos i canvis al llarg dels capítols.

Al final, Hanna d’Amazon s’acaba sentint menys com un remake que un remix: pren els elements essencials de la pel·lícula, els recombina de noves maneres intrigants i crea alguna cosa nova en el procés, sobretot en un últim tram que surt del tot del material d’origen.