Poc abans que Ted Bundy fos executat a la cadira elèctrica amb 42 anys a Florida, el periodista Stephen Michaud va entrevistar el psicòpata el 1980, enregistrant les converses en cintes de casset; gravacions que ara recicla al documental de quatre episodis Conversations with a Killer: the Ted Bundy Tapes, de Netflix.
No ens enganyem, si esteu al cas del material audiovisual de Bundy, us adonareu que el documental de Joe Berlinger no aporta res, sobretot si ja coneixeu Murderous Minds: Ted Bundy (2018), Ted Bundy: the Mind of a Killer (2000), The Hunt for Ted Bundy (2015) o Ted Bundy – In His Own Words (2017), artefactes que podeu visionar a YouTube produÏts per cadenes de televisió americanes amb la matèria primera en què es basa Netflix.
El projecte no deixa, però, de ser un bon material –extens– sobre la vida de Bundy, un assassí magnètic, igual d’odiat que estimat per homes i dones, que podria haver estat un actor carismàtic si no s’hagués dedicat al canibalisme i a assassinar dones indefenses, 30 com a mínim, entre els anys 1974 i 1978, a Oregon, Idaho, Utah, Colorado i Florida.
Dona com a possessió, dona com a mercaderia, així veia el gènere femení el depredador Ted Bundy, i no només pels informes dels seus psiquiatres, sinó també per les afirmacions explícites del personatge; «Murder is not about lust and it’s not about violence. It’s about possession. When you feel the last breath of life coming out of the woman, you look into her eyes. At that point, it’s being God.»
Sempre introvertit, Ted Bundy es va crear un personatge carismàtic que podria fins i tot haver-se convertit en un polític famós –va formar part activa en l’organització de la reelecció republicana de Richard Nixon–, però es va dedicar a matar impunement, i a negar sempre la seva matança fins als últims dies de la seva vida, fins que Stephen Michaud va tenir la brillant idea que deixés la falsa narració en primera persona i confessés els brutals assassinats com si fos un altre, en tercera persona. Un moment d’eureka.
Bundy no es va penedir mai i afirmava amb orgull que això el deixava en una posició envejable. La violència salvatge, la necrofília i les violacions eren, però, un producte derivat de la seva obsessió per la pornografia, o almenys així ho creia ell, que sempre va negar la seva responsabilitat; el típic narcisista extrem i imbècil.
Si tots els psycho killers fossin com Ted Bundy les presons estarien plenes de criminals deshonestos amb un somriure etern. Fent una comparació de Bundy amb Jeffrey Dahmer, veiem que com a mínim aquest últim no només va confessar tots els crims, sinó que els va atribuir únicament a la seva persona, tot i que també va afirmar que no sentia cap mena de pena per les seves víctimes.
Precisament ara fa unes setmanes, Netflix va adquirir el biopic sobre Bundy amb Zac Efron i estrenat al festival de Sundance, Extremely Wicked, Shockingly Evil and Vile (2019). La reacció malaltissa d’una part dels espectadors atrets per Bundy ha superat els guionistes, que no s’ho esperaven. Aquí ja entraríem en l’estranya fascinació d’una petita però sorprenent part de la població –moltes vegades femenina– que acaben enlluernats per aquesta mena d’ens execrables com el mateix Bundy, que fins i tot va procrear amb una de les seves fans dins de la presó, o d’altres com el conegut assassí de 37 dones Serhiy Fedorovich Tkach, que es va casar a l’edat de 65 amb Elena Tkach, de 24, amb les corresponents visites conjugals i un futur nadó producte d’aquella intimitat, com explica un dels episodis de Criminal Minds.
Si us voleu dedicar a repassar individus demencials d’aquesta pasta psicòtica, us recomano també dedicar uns dies a The Jeffrey Dahmer Files (2012), Serial Killers: John Wayne Gacy (1999), Ed Gein: the Real Leatherface (2004) o Aileen: Life and Death of a Serial Killer (2003).
No us els perdeu.
