Us haig de confessar que el cinema francès, aquell que és tant francès com Notre Dame, no m’acaba de fer el pes. No els entenc als francesos. Suposo que és perquè tot això de l’amor lliure i de l’enamorament a primera vista de qualsevol que passi pel costat, em queda lluny. Quan penso en pel·lícules franceses em venen al cap les de Louis de Funès, que detesto profundament, o pel trajecte en limusina conduït per Léos Carax a Holy Motors,  o la imatge que en va fer Bernardo Bertolucci a L’últim tango a París (1972) i a Dreamers (2003).  Aquesta segona em va agradar, tot i que no vaig acabar d’entrar a la història perquè em semblava ciència-ficció, però els dos actors i l’actriu m’agraden, sobretot Michael Pitt que el trobo fascinant. El segon en discòrdia de l’amor i el sexe de l’Eva Green és Louis Garrel, una icona també sexual per la majoria de persones a qui els hi agraden els homes. Precisament en Garrel és el director de la pel·lícula que us vull parlar i que s’ha estrenat a les nostres contrades: L’homme fidèle. Heu vist que no he fet cap referència a la Nouvelle Vague, moviment artístic que en fujo ben lluny quan l’anomenen, perquè com que no m’ha interessat mai el desconec i, per tant, no gosaré fer-ne menció.

L’homme fidèle arrenca de manera brillant. La primera escena, una conversa al passadís, et deixa bocabadat. A partir d’aquí la cosa es va mantenint durant força estona però desemboca en una comèdia massa francesa, en la que l’amor romàntic barrejat amb les ganes de fornicar a tort i a dret, més la necessitat de ser el protagonista absolut de la història, fan que els personatges, en els fons uns egocèntrics tots plegats, visquin una aventura ben buida de contingut.

El film té tres mèrits que la converteixen en una bona opció per anar al cinema. La primera, la seva durada, amb 75 minuts ens ho explica tot, i això és d’agrair. La segona és el guió, signat pel mateix Garrel i un mite com Jean Claude Carrière, que és divertit i amb uns diàlegs àgils, sarcàstics. La tercera raó per veure L’homme fidèle és el seu repartiment, des de Garrel que fa el paper de l’home fidel, a mi em va semblar un calçasses, passant per la seva parella interpretada per Laetitia Casta, fins a la jove Lily-Rose Melody Depp, la filla d’en Johnny i de la Vanessa. Tots tres assumeixen el paper que els hi està encomanat i et creus realment els que els passa. Deixo pel final el personatge més interessant de tot el film, el fill interpretat per Joseph Engel. Gràcies a ell es manté l’equilibri de la història i permet que el guió no s’aboqui directament a una història digna del vodevil més clàssic, com sembla en algun moment del metratge.

Val la pena mirar el film perquè feia temps que no ens permetien veure una pel·lícula d’aquelles que passen bé, les que acabes amb un somriure als llavis i que, em va donar la sensació el dia que la vaig veure pels riures a la sala, farà més gràcia a les persones femenines que no a les masculines.

PD: Habitualment acompanyo aquest post amb el tràiler del film. Us recomano que no el mireu, per aquest motiu no el trobareu aquí.