Girona – 19 de maig del 2024

L’edat m’obliga a fer coses ben incòmodes, com ara complir la maleïda recomanació de fer exercici o córrer ben d’hora ben d’hora, com si hagués d’aixecar jo sol el país. Abans de sortir, regiro l’armari dels mals endreços amb samarretes descolorides de temps passats i millors. Sons of Anarchy, Sitges 2019, Stranger Things, Breaking Bad i (una llàgrima sincera em cau a la galta) el símbol de la casa Stark desfet i pràcticament indistingible en una peça de roba bruta, grisa i desfeta. Me la poso i amb força renovada accelero cap a la Devesa.

Sota els plàtans gegants que m’han acompanyat tota la vida noto un calfred que em recorre el cos. No hi ha ningú, ni els matiners white walkers, com els vaig batejar fa temps, que passegen les seves feres de totes les mides. Al final del camí apareix, o si més no m’ho sembla, una enigmàtica boira que no fa per la primavera. El cervell, per un pur reflex automàtic incontrolable, se me’n va cap a Stephen King i John Carpenter. Calma’t, penso. Però la misterioriosa fumarada avança inexorablement cap al seu destí, que dec ser jo.

Hi ha algú o alguna cosa allà dins? Esbatano els ulls i certament una figura se m’acosta. Es planta davant meu. What the fuck! Una mirada que tinc vista em ressegueix de dalt a baix. Amb la mà dreta subjecta l’empunyadura d’una espasa que si bé no és molt llarga, penso en Excalibur, sí que impressiona i encara més si ets un simple runner del segle 21. És tota una dona. Els seus ulls, molt grossos, s’aturen en la meva samarreta, el llop dels Stark. L’observa com si oís un udol llunyà.

-Arya… Arya Stark? Pregunto esbufegant sense ser conscient de les paraules que surten de la meva boca.

-Ens coneixem? -Ho diu amb una certa malfiança. Manté la mà ferma al pom de l’arma.

-Sí. No. Bé, és una història molt llarga. Deixem’ho així.

-Com és que portes aquest escut a la roba?

-És el primer que he trobat a casa… No em facis cas, ara mateix estic delirant. Crec que em desmaiaré.

Se m’acosta, ja completament fora d’aquella boira espessa, m’agafa i m’ajuda a seure. Es relaxa i s’asseu al meu costat.

-Fa cinc anys que vaig salpar de Westeros i erro a la ventura des de llavors. M’han passat coses increïbles. Però això d’avui és diferent. Tinc la sensació d’haver estat aquí abans, com si això fos King’s Landing. Aquell campanar -assenyala la catedral- és com una senyal del passat. I fa dies, a més, que no trobo els meus tripulants. On m’he ficat?

-Bona pregunta. En certa manera -començo a dir lentament- aquí també vam conèixer, viure, patir i gaudir (amb perdó) les grans guerres dels Stark, els Lannister, els Targaryen i companyia per aquell maleït tron de ferro. Han passat anys i encara estic trasbalsat per aquell darrer discurs de Daenerys amb Drogon al darrere cridant a la destrucció total dels set reialmes. I, encara que no t’ho creguis, també et vam veure partir amb un somriure cap a terres desconegudes. I vam veure Bran exercint de rei, Jon creuant un altre cop el mur, Sansa amb la seva corona… Et puc dir una cosa?

-Suposo que sí.

-Et trobo a faltar. No només a tu, és clar; també a la teva família, ja m’entens, i encara més a alguns enemics vostres. Els més fill de puta, sobretot. No sé perquè no vas matar la Cersei sincerament…

-Jo tampoc, però ja ho superat. He pogut liquidar alguns reis i prínceps malparits aquests últims anys. Ja que parles del passat curiosament ahir, abans de perdre’m, vaig rebre un missatge gràcies a un dels corbs de Samwell Tarly. També el coneixes, aquest?

-Sí, sí…

-Són notícies bàsicament dels meus germans a Westeros.

Obro uns ulls com unes taronges. Quan pagarien alguns per conèixer què va passar just després de la coronació de Bran? En Sam és una font directa de coneixement. Miro de dissimular la meva excitació suprema mentre l’Arya treu una mena de pergamí de la seva cota i l’obre davant meu. El cor em fa un salt. M’he deixat el mòbil. Merda. Hauré de fer memòria. L’Arya apunta al centre del missatge.

-És tot força extraordinari. Potser hauré de tornar a casa. No hauria imaginat mai això d’en Jon, l’actitud de la Sansa, la decisió de Tyrion, el que circula sobre Drogon i el que està passant a Naath.

Mentre espero probablement la primícia (o primícies) de la meva vida, torna a aparèixer la boira de fa una estona. L’Ayria s’alça, em mira amb un somriure i cita el gran Desmond Hume:

–I’ll see you in another life, brother.

Molt a poc a poc desapareix en la calitja i ens deixa sols, allà al mig, a mi i al meu llop.