Els occidentals hem patit des de sempre una curiosa fascinació per l’estètica que ens ve de l’Orient Llunyà. No us penseu que això de la globalització ha inventat res, perquè ja des dels temps d’Alexandre el Gran (sí, el de la pel·lícula d’Oliver Stone de 2004) els intercanvis culturals entre orient i occident es produïen, tot i que una mica més lents, per allò que no hi havia avions ni internet. De la Xina ens interessaven alguns teixits, la pólvora i sobretot el paper, que com a inventors que n’eren dominaven perfectament, i en conseqüència les arts de la cal·ligrafia i el dibuix. Direu que soc una pesada amb això de la història, però sense aquesta fascinació no s’entendrien les chinoiseries, les col·leccions de porcellana i, ara ve el millor, Van Gogh, els cartells modernistes o els còmics. Una fascinació per les línies que importen més que els colors, pel moviment sinuós com la punta d’un pinzell amarat de tinta o per la delicadesa i precisió necessàries per treballar en un paper molt fi que es trenca o taca fàcilment. La memòria estètica existeix i el cinema no se n’escapa. Per això encara avui dia ens segueix fascinant Zhang Yimou, perquè quan exhibeix les armes estètiques que domina a la perfecció (no sempre ho fa, val a dir-ho), ens retorna a aquelles èpoques en què els occidentals admiraven amb enveja l’excel·lència estètica de la Xina.

Shadow és una nova entrega del director dins del gènere wuxia (acció amb arts marcials), que explica com a la cort d’un hipotètic rei dèspota i malcriat, el primer comandant fa servir un doble que ha preparat des de fa anys en la foscor per dur a terme una conspiració que permeti recuperar territoris perduts a causa de la ineficàcia del rei. Per descomptat, el comandant té una esposa que està al corrent de tot i que tindrà un paper important en el desenvolupament de la trama. El cas és que aquesta trama és un fet aleatori que només serveix de fràgil fil conductor per mostrar-nos un seguit d’imatges poètiques, plenes de simbolismes sobre la dicotomia que representa el yin i el yang, autèntic protagonista i leit motiv de la pel·lícula, tant visual com conceptual, en què se situen els personatges i sobre el qual caminen literalment en alguna de les batalles. Llum i ombra, blanc i negre, foc i aigua, masculí i femení, són només algunes de les dualitats que anem visitant durant la pel·lícula i que la doten d’un fons filosòfic, tot i que no tinc clar amb quina finalitat.

El director de fotografia, Xiaoding Zhao, s’encarrega de mostrar aquests conceptes contraposats creant una obra d’art en cada fotograma (no sabeu l’estrès que m’ha generat haver-ne d’escollir només tres per il·lustrar aquest escrit), sobretot treballant una gamma cromàtica que gairebé tendeix al blanc i negre, plena de clarobscurs, ombres i transparències que serveixen per aprofundir i explicar la trama, però també ajuden a presentar i ordenar els personatges curosament a cada pla. Hi ha escenes amb una subtilesa que arriba a fer protagonista la brisa que fa moure un floc de cabell o a inflar les sedes dels vaporosos vestits. Els personatges es mouen sovint entre panells translúcids que ajuden a emmarcar-los i els omplen d’ombres inesperades. I aigua, molta aigua, que dona encara més textura i moviment als plans, omplint d’esquitxos sinuosos i, com es diu de forma explícita en un diàleg, representa la feminitat (yin) i aporta una estratègia aquosa i ondulant a les escenes de lluita.

Val a dir que els fans de les lluites inacabables típiques del gènere no crec que en surtin del tot satisfets, ja que si bé tenim algunes peces de museu, tant per les coreografies i la bellesa visual com pels originals enginys que utilitzen, algunes es fan curtes i deixen la sensació que es podrien haver explotat una mica més. No seré jo qui demani més baralles a una pel·lícula, però hem vingut a jugar i si a un musical li demano números de ball bons i abundants, a un wuxia toca exigir-li molta coça i saltiró, i ja que hi som, que ens hi puguem recrear de gust. El cert és que l’acció triga a arrencar en un inici de pel·lícula feixuc i encantat en la seva pròpia dinàmica fotogràfica en què costa ficar-se a la trama i entendre per on anirà la història. Després la cosa s’anima i avança amb ritme i alegria, però amb la pena que ja ha passat gairebé mitja pel·lícula sense acabar d’engrescar.

I és que si l’estètica oriental acostuma a fascinar el públic occidental, no passa el mateix amb la seva escola d’interpretació. Actors estridents i cridaners, expressions exagerades i estereotips massa evidents fan que a vegades ens costi identificar-nos amb una història que de si mateixa no era brillant. Tot i que la bona interpretació no acostuma a ser un factor determinant en aquest tipus de pel·lícules, alguns dels personatges de Shadow s’apropen perillosament al ridícul i accentuen un guió que tampoc acaba d’estar al nivell de House of Flying Daggers o Hero, pel meu gust. Potser és per això de la globalització que s’ha buscat més la sorpresa i el gir inesperat que la profunditat o consistència que es correspondrien al nivell visual i simbòlic.

Zhang Yimou acaba autocitant-se i fent una paròdia d’ell mateix buscant escenes paral·leles a moments èpics de la seva filmografia. Es preocupa tant de fer la seva següent obra mestra que acaba per perdre el fil del que estava dient i ens embriaga amb una potència visual inoblidable, però que acaba embafant per la manca d’empatia del que ens explica. La fredor i humitat que impregna la imatgeria del film acaben sent una metàfora que no deixa de ser meravellosa: la superfície d’un llac que s’evapora, una història que es difumina en el seu propi reflex. El yin i el yang lluiten dins la seva eterna contradicció i quan un dels dos guanya, l’equilibri es trenca. Shadow explica com es produeix aquesta lluita i no us diré qui guanya en la pantalla, però estic convençuda que en la batalla interna entre fons i forma, entre història i estètica, guanya clarament la segona, i no sé si això és bo o dolent, però clarament no és equilibrat.