Estimada Pamela Adlon,

Em permeto dir-te estimada en lloc de benvolguda encoratjat pels grans moments que m’has regalat i que han fet que m’acabi enamorant de tu, del teu personatge i de la teva sèrie. De fet, l’enamorament va ser a primera vista i ja va començar quan vaig veure les teves espurnejants aparicions a Louie. Allà emergies com una mare divorciada que feia el que podia per tirar endavant, refractària al compromís i partidària de l’amistat lliure. Aquell personatge es deia Pamela, com tu, i vista des d’avui, sembla una preqüela de la Sam Fox que has creat per a Better Things, una protagonista que només el desconeixement pot impedir que sigui reconeguda com un dels personatges més memorables de la ficció televisiva dels darrers anys.

A la primera seqüència de la primera temporada, aquella en què et discuteixes amb la teva filla petita (Duke) en un banc d’un centre comercial sota la mirada interrogativa i de menyspreu de la senyora del vostre costat, ja ens vas marcar el to de la sèrie: un retrat perfecte de la maternitat imperfecta. Una instantània que queda lluny de les moltes fotos adulterades per filtres de colors i de vídeos tutorials de deu minuts de mares youtubers motivades (i ben pagades) que et parlen com si ho fessin a cau d’orella.

Tu a la sèrie ens ensenyes què és l’honestedat i ho fas amb lletres majúscules. Ens l’ensenyes quan la Sam és una mare superada però convençuda del que fa, quan li toca exercir de germana comprensiva, d’amant tendra, ocasional i dubitativa, de filla aclaparada o d’amiga fidel. Sempre sense additius, tal com és, lluny de llocs comuns i estereotips de tot a cent. Tot real, en la bellesa i la lletjor, en la tristesa i la felicitat, en el descans i l’esgotament, en la salut i la malaltia i en el riure i el plor.

El camí de Sam és el de molts, el de la lluita diària contra l’esgotament quotidià. La lluita d’una mare sola, una mare que malda per continuar essent un referent per a unes filles que marxen lluny empeses per la pubertat i el desig de fer-se grans.

D’elles, de les teves filles, de la Max, la Frankie i la Duke també me n’he enamorat i les he acabat entenent, fins i tot quan no tenen raó en res. I aquí rau l’interès de Better Things, en el matís de cada personatge, en la fugida del maniqueisme i en les situacions que converteixes en moments propers. La teva sèrie, la veus i sents els gustos i flaires les olors, una sinestèsia contínua que la fa una ficció plena d’humanitat.

Estimada Pamela Adlon, no sé si hi estaràs d’acord, però jo crec que has creat la gran sèrie feminista dels darrers anys. La sèrie que lluny de gestos de saló, denuncia les injustícies i reivindica la dona amb tota la seva extensió. La sèrie que totes haurien de veure, però que sobretot convé que la mirem tots els homes i que ho fem com ho he fet jo, sol, atent, admirat i amb els ulls negats de llàgrimes per cada final de temporada antològic que ens has regalat.

Espero que no ens abandonis i que torneu totes ben aviat, que ja us trobo a faltar.

Una abraça gegant d’un bastard que t’estima.