Avui toca defensar un remake. Ja sé que no està gaire ben vist parlar positivament d’una versió actualitzada d’un clàssic del cinema; per això ho faig. Us poso en antecedents; Papillon és una novel·la biogràfica escrita per Henri Charrière i publicada el 1969. S’hi explica el seu periple per les presons de la Guaiana Francesa després de ser acusat injustament d’assassinat a principis dels anys trenta a París. La història ens mostrarà la relació entre Charrière, més conegut com a Papillon, i Louis Degà, un falsificador carregat de diners. En Papillon serà el seu protector a canvi de diners per poder-se escapar de la presó. La novel·la se centra en l’amistat entre els dos protagonistes i els diversos intents per fugir cap a la llibertat. Se’n va fer una versió cinematogràfica, de gran èxit, l’any 1973 amb Steve McQueen i Dustin Hoffman interpretant el duet principal, dirigida per Franklin J. Schaffner (El planeta dels simis) amb guió de Dalton Trumbo (Espàrtac) i amb la música guanyadora de l’Oscar de Jerry Goldsmith. Amb aquests precedents s’ha de ser molt valent per atrevir-se a fer un remake, doncs el danès Michael Noer ho ha fet i amb molt bona nota. Parlem-ne!

La versió estrenada a l’agost d’enguany als Estats Units, i pendent d’estrena a casa nostra, sorprèn per la professionalitat; no s’han conformat a fer una còpia de l’original pensant només que amb l’èxit de l’anterior ja n’hi ha prou per animar els espectadors. Per aquest motiu s’ha fet càrrec del guió Aaron Guzikowski (Prisoners), a la direcció hi ha un especialista en cinema d’intriga i la parella protagonista està formada per Charlie Hunnam i Rami Malek. Amb aquest equip el resultat no podia fallar, una pel·lícula d’aventures amb un toc noir i molt patiment.

Papillon està representat com una barreja entre Jean Valjean i Edmond Dantès, una persona valenta, condemnada injustament i que només podrà demostrar que és innocent si s’escapa de la presó. Encara que en un principi sembli un home dur, que només és mou per interessos propis, anirà demostrant la importància de l’amistat i de l’ajuda al pròxim. Charlie Hunnam està a l’altura en tots els aspectes per interpretar Papillon. L’aprenentatge d’haver participat a Sons of Anarchy li garanteix credibilitat durant les múltiples agressions que rep, a més, el seu paper tampoc difereix gaire del que vam veure a Z. La ciudad perdida, pel patiment i la tenacitat per aconseguir l’objectiu. Pel que fa al dèbil i poruc Degà, la tria de Rami Malek també és un encert, demostra que té un ampli registre interpretatiu, com ja heu pogut veure a Bohemian Rhapsody, en què ha interpretat Freddie Mercury.

La versió nova de Papillon és una pel·lícula d’aventures de les de tota la vida, amb els ingredients imprescindibles perquè s’hi enganxin els amants d’aquest gènere. Un dels elements que més enganxen són els canvis d’escenari. Volem aventura, no? Comencem a París amb el complot, la traïció i la sentència, després anem a la presó de Sud-amèrica, on viurem el camp de treball, les cel·les comunitàries, l’aïllament, les sentències de mort, les dutxes, els intents de fuga i moltes coses més que converteixen el film en un exemple de film per entretenir de principi a final. Sense deixar de banda, esclar, els valors de l’amistat i la crítica social d’unes polítiques colonialistes injustes que encara duren en alguns països. Com diria Sergi Pàmies, quan una pel·lícula es basa en un fet real volem que al final hi apareguin les fotografies dels personatges de veritat, i en aquest cas es compleix la premissa. Hi veureu els presos autèntics quan pujaven als vaixells cap als camps de treball i una imatge final d’Henri Papillon Charrière, ensenyant el seu famós tatuatge.