Chernobyl és la gran explosió nuclear del 2019 a la televisió mundial. És un drama, sí, però també molt més. Abans fins i tot que John Carpenter mostrés la seva admiració per aquest espectacle dantesc (sic), la sensació de desolació que tenia al davant de la pantalla era d’horror absolut. L’explosió del reactor a la central Vladimir L. Lenin, un boom de matinada esfereïdor, condueix a l’apocal·lipsi, a un càstig gairebé diví als homes per haver jugat a fer de deus. Amb la promesa de l’energia eterna vam menjar la poma de la fisió nuclear i l’infern es va obrir davant nostre. Recordo les paraules de Gandalf a Khazad-dûm quan explica que els nans van cavar tan endins i tan avall en les muntanyes de Moria que van “despertar” un poder inimaginable.

El reactor, o el monstre desfermat a Pripyat, no és com Godzilla, un altre horror inspirat en l’era nuclear. El seu poder de destrucció rau també en la seva invisibilitat. La radioactivitat no és un apocal·lipsi zombie en què veus els morts vivents com se t’abraonen sobre teu i només tens una solució: córrer. Pràcticament cap habitant de Prypiat temia la seva dissort. Veure’ls tots en el pont de la mort observant com les partícules penetren en el seu cos és l’escena de l’any. El politburó local decidint que ningú marxa de la ciutat, el malvat Dyatlov ─pitjor que el Dr. Mabuse─ despertant a la immunda bèstia a cops de martell o la dosi letal química sobre la natura indefensa ens deixa baldats davant un escenari en què la humanitat va parlar de tu a tu amb la mort. “Ens enfrontem a una cosa mai vista en aquest planeta”, diu Legasov (Jard Harris), una frase que podria correspondre a qualsevol gran monster movie, amb la diferència que Chernobyl va passar de veritat.

Molt important. Una cosa és el que va passar a la central ─encara en patim les conseqüències─ i l’altra el que podria haver passat. Perquè si bé l’home i la nostra ànima d’Ícar van estar a punt de cremar un continent sencer també és cert que gràcies a una colla d’herois de carn i ossos ─ni Avengers ni punyetes─, es va evitar un desastre la magnitud del qual posa no la pell de gallina sinó que congela directament l’ànima just quan ho explica Legasov a Gorbatxov en un altre moment televisivament impressionant.

Legasov, el Sant Jordi que acaba matant el reactor descontrolat, és un heroi tràgic, igual que el ministre soviètic Boris Shcherbina (Stellan Skarsgard). Són dos homes destinats a morir en una nau atacada per un Leviatan, una de les moltes metàfores que s’han fet en nom de Satanàs. Mentides, KGB, joves enviats a la mort, pell que es desfà a trossos, dolor, la zona d’exclusió, la fi d’un imperi, el final d’una guerra, Hiroshima era una broma, l’evacuació final, el botó AZ-5. I un sarcòfag per tapar un monstre que ara dorm a l’espera que algú el torni a despertar.