Durant les últimes dues dècades el cinema d’acció ha perdut molta pistonada. El progressiu envelliment de les grans estrelles que van fer explotar el gènere durant els anys 80 i els 90, no s’ha sabut acompanyar del sorgiment d’una nova fornada d’actors que rejovenís el xou, i aquest ha anat subsistint com ha pogut; a base de revivals (Mercenarios, El último desafío, Plan de escape), d’alguns nous i explotadíssims action men com Jason Statham i The Rock Johnson (aviat protagonitzaran junts l’esperat spin-off de la insofrible saga Fast & Furious), o reciclant a velles glòries, en un altre temps primeres espases d’un altre tipus de cinema molt més versàtil (Liam Neeson amb Venganza).

Aquesta última fórmula és, de fet, la que explica el naixement i èxit de la saga John Wick, a lloms del seu prinicpal creador Chad Stahelski i d’un ressorgit i sempre esplèndid i lacònic Keanu Reeves. Amb una trama tan simple com efectiva, i que per neòfits es podria resumir, fins i tot, adaptant la cèlebre frase de La princesa prometida (“Jo sóc John Wick. Tu vas matar al meu gos. Prepara’t a morir”), la primera de les tres pel·lícules que ja conformen la saga es va convertir ràpidament en un fenomen de masses. La seva extrema devoció pel cinema d’acció de tota la vida, aquell que va de cara a barraca fusionant quasi artísticament trets, explosions i arts marcials, va guanyar múscul pel boca-orella d’internet. Evidentment, això va derivar en una segona entrega bastant menys aconseguida i finalment en aquesta última que completa la trilogia. De moment.

John Wick 3: Parabellum recupera la frescor i l’humor que va perdre la segona entrega, explotant com mai l’univers propi d’assassins a sou que suposadament viuen entre tots nosaltres i que tampoc es pren massa seriosament a si mateix; això és una societat ultraconspiranoica que per moments recorda a The Matrix, exposada al ritme d’un munt de persecucions, lluites i intercanvis de cops i trets impossibles, tot dissenyat amb unes magnífiques coreografies que converteixen l’acció en un bell ball de bastons. Un cop venjada la seva gosseta a la primera part i pagat el deute personal que arrossegava a la segona (tot i que de molt males maneres), ara, Wick, haurà de fer front tot sol la ira d’aquesta comunitat de sicaris mentre busca el perdó de qui suposadament la controla.

És cert que al film li falta un punt d’argument, una mica més de repòs i elaboració en la trama i el guió, que és el que explica que tot vagi de més a menys, i que tanta acció, al final, acabi saturant. En aquesta línia, es troba a faltar una seqüència final realment espectacular, que tanqui el xou a dalt de tot, i sobretot frases lapidàries, un element indissociable del gènere que abans solien encaixar-se molt hàbilment en aquests moments de falsa calma, de tensa espera, i que aquí, per desgràcia, brillen per la seva absència. Però el film -les coses com són- és una veritable festa pels amants del gènere de tota la vida on, a més, els efectes digitals no desentonen, els especialistes excel·leixen i els secundaris ho broden (Laurence Fishburne, Anjelica Huston, Halle Berry, Ian McShane i Lance Reddick), en especial Mark Dacascos, una altra vella glòria del gènere B recuperat com a contrincant psicòtic. I que duri!