El 20 de maig passat Mark Singer va escriure un fabulós article a The New Yorker en què repassava la trajectòria de David Milch, creador de la sèrie Deadwood. En aquell perfil l’autor ens explicava la lluita del guionista contra l’Alzheimer. Milch va optar per fer front a la malaltia fent el que millor sap fer: escriure. Aquest guionista brillant, gran lector de Faulkner, Hawthorne o Mellville ha tingut una trajectòria plena d’èxit. Va treballar amb Steve Bocho a Hill Street Blues, tots dos van crear conjuntament NYPD Blue i més tard va escriure la injustament cancel·lada Luck. Va ser amb Deadwood allà on va assolir el seu gran cim creatiu. La sèrie sobre aquest poble de Dakota, format a les terres robades als Sioux, el poble era lloc sense llei i fora de la Unió; una mena d’imant d’exiliats, buscadors d’or, jugadors, mercenaris, prostitutes, proxenetes, caça-recompenses i cercadors de fortuna. Els 36 episodis ens han permès conviure amb personatges inoblidables, complexos i cruents. Alguns d’ells sorgits de la imaginació de Milch, altres personatges reals amb històries reals com Wild Bill Hickok, Jack McCall, Calamity Jane, Wyatt Earp o l’etern Ian McShabne interpretant Swearengen. Vam gaudir del western brut, sec i salvatge com gairebé mai s’havia ofert en pantalla, un western que donava tres quarts de volta als crepusculars per acabar definitivament amb la mitificació del període.
L’any 2006 ens van anunciar que la sèrie es deixava de rodar i que no tindríem una cinquena temporada. Desolats ens vam aferrar als rumors que hi hauria dues seqüeles en forma de pel·lícula televisiva. Finalment ha estat una i ens ha permès retrobar-nos amb el poble i la seva gent de nou.
En el film ens situem deu anys després del final de la sèrie. Corre l’any 1889, Dakota del Nord i Dakota del Sud s’han unit a la Unió. El poble ha anat evolucionant, arriba el telèfon i aquella ciutat sense llei és ara un lloc més ordenat. Ha perdut la brutor d’una dècada enrere. Juntament amb el telèfon i les lleis de la Unió van arribant al poble personatges que havia sortit anys enrere. A la primera seqüència l’arribada de Calamity Jane ens imposa ja el to del metratge. El retorn i el retrobament amb un lloc i una gent i la idea de tancament d’un cicle argumental que va quedar orfe amb la cancel·lació de la sèrie. Un assassinat serveix per obrir velles ferides i tancar el cercle. Mentre això passa Seth Bullock, Al Swearengen, Alma Ellsworth, Trixie, Dan, Charli Utter, Joani, Doc Cochran, Sol, E.B. Farnum, Harry Manning, Sophia i Mr. Wu van apareixent per davant nostre. La seva presència en pantalla i els flashbacks de moments anteriors que ells i nosaltres anem veient, ens imposen el record de les hores compartides amb els personatges.
La pel·lícula, dirigida per Daniel Minahan, manté gràcies al guió i la supervisió de Milch, l’essència narrativa i estètica, així com el pols dels diàlegs i respostes (la darrera d’Al quedarà sempre als annals de la televisió).
Aquest darrer episodi en forma de film, ha estat una manera emocionant de tancar la història d’uns personatges entranyables i d’un moment fundacional dels Estats Units. Moments meravellosos acompanyats d’una banda sonora precisa i preciosa. Un monument a la memòria de la sèrie fet de l’essència del talent del seu creador, que per fer-ho tot encara més emotiu, malauradament està perdent la memòria.
Estic d’acord amb tot el que dieu i més encara. Pel que fa a la pell·lícula, la trobo mediocre, escrita per un equip de guionistes inspirat per Milch. Però aquest home fou una de les figures més importants de la tele moderna. El Hill Street Blues inoblidable fou la seva creació, no la del productor Bochco. Fins aquell temps, les sèries consistien d’un heroi tot sol que ho resolia tot. La idea d’introduir 5 o 6 protagonistes fent un culebró amb episodis setmanals barrejat amb petits casos policials, fou seva i la idea ha acabat adoptada per gairebé tothom. El NYBlue fou la culminació del gènere. Milch va fracassar uns quantes vegades però Deadwood fou la seva obra mestra. Es va passar temps preparant-la. Va anar a Deadwood, va visitar les tombes dels personatges, va llegir la premsa del temps, va estudiar els llibres històrics i els Comics, el llenguatge. La majoria de protagonistes eren històrics, però no pas el que feien amb la possible excepció de l’assassinat del famós pistoler Wild Bill Hickock per l’esquena. Però si algun lector no entèn fluentment l’anglès i ha vist una versió doblada, s’ha perdut l’extraordinari anglès dialectal del SXIX a la regió que parlaven tots. Deien les burrades i obscenitats més horribles, però d’una forma que feia somriure o riure. El xinès que criava porcs alimentats amb el cos dels pistolers morts només savia parlar dos mots en anglès, tots dos obscens, però els repetia amb tantes intonacions i art escènica que es feia entendre. La Calamity Jane enlloc de parlar només feia discursos. El film no arriba ni remotament a l’altura de la sèrie inoblidable en cap respecte, però és un homenatge merescut a Milch