Bob Fosse pertany a una època en què tant els estudis de cinema com el gènere musical van entrar en una profunda crisi que va fer canviar per sempre les regles del joc. Tot i així, va ser capaç de reeixir en la decadència que l’envoltava i regalar-nos alguna obra mestra que encara es balla als finals de curs de les escoles. Un d’aquells genis que si s’hagués dedicat al western, per exemple, avui dia seria homenatjat sistemàticament i cap comentarista de cinema tindria la barra de confessar no haver vist cap de les seves pel·lícules. I si poca gent fora del món de les ballaruques el coneix, imagineu Gwen Verdon, la seva dona i cocreadora de moltes de les seves millors obres.

Només per això val la pena la sèrie Fosse/Verdon, una petita joia que podeu veure a HBO en vuit capítols i que ens explica la relació entre aquests dos monstres del musical, que també van revolucionar els escenaris de Broadway, sobretot ella, malgrat que en l’àmbit personal no van gaudir dels mateixos èxits. Fosse/Verdon ens mostra una parella perjudicada per la seva dependència professional, però especialment per l’ego d’un home pertorbat, autodestructiu i profundament infidel que s’aprofita de la seva dona i de totes les que l’envolten.

És precisament en aquests aspectes de la vida personal dels dos personatges en què la sèrie incideix més, interpretada de manera formidable per una Michelle Williams, que es deu haver atipat de vídeos de Gwen Verdon per imitar-la inclús en el seu peculiar to de veu, o un Sam Rockwell, que ja ens té acostumats a l’elaboració de personatges odiosos però amb un punt adorable. Tot i que assistim a alguns assajos i gravacions de les obres de la parella artística, pràcticament serveixen com a rerefons dels usos i abusos d’ell, de les seves infidelitats o com a exemple de la pèrdua de pes professional de Verdon en detriment d’un home que la menysté i li agraeix poc o gens tot el que arriba a fer per ell.

Intèrprets meravellosos, narració de ritme i muntatge brillants, ambientació estupenda, són característiques de la sèrie que la fan més que recomanable. Però, ja em perdonareu, jo he vingut aquí a parlar del meu llibre i em pensava que això anava de musicals, no de marits insofribles o esposes que mereixen ser beatificades. La història és bona i està molt ben explicada, tot i que per desgràcia n’hi ha per triar i remenar, de parelles en què els marits s’aprofiten i menystenen esposes brillants. Però Fosse i Verdon, o Verdon i Fosse, no passaran a la història per haver sigut una parella de merda, sinó pels seus musicals. I per què la sèrie no ens il·lustra més bé sobre la qüestió? Per què no ens explica on radicava la seva modernitat? Per què no ens parla dels barrets, de les cadires o dels bastons? Per què els protagonistes no saben ballar?

Ja us ho diré. Perquè això avui dia ja no interessa, per això al principi us deia que Fosse i Verdon van viure una època en què els musicals al cinema tenien les hores comptades: perquè el públic va deixar d’apreciar-los. Lluny quedaven els anys daurats de Fred Astarie, Ginger Rogers, quan el gènere musical era dels més aclamats pel públic, a més del negre i el western. Cabaret va ser una mena de comiat del gènere, que amb poques excepcions posteriors, va quedar relegat a pel·lícules infantils o adolescents. I la sèrie d’HBO, segurament sense adonar-se’n, reflecteix aquesta crisi que encara dura (a Hollywood), en què ni la indústria ni el públic posen cap interès, pels motius que sigui. Els amants dels musicals haurem de seguir tirant de records. La resta aprofiteu, podeu mirar La La Land sense desesperar-vos.