Us confessaré una cosa de mal bastard: fins passats els 40 anys no havia vist ni una sola pel·lícula japonesa de Gozilla, mai, tot i haver-me empassat, per exemple, la filmografia sencera d’Igmar Bergman a la Filmoteca de Barcelona amb il·lustres membres de públic assidu com ara Àlex Gorina o Joan Brossa, el primer  sempre cridaner a la ràdio, el segon molt callat i vestit amb la mateixa roba i ara malauradament ja desaparegut, un cinèfil dels de veritat.

La meva descoberta va venir pel meu fill, que les volia veure totes, i Amazon Prime a Alemanya va pujar la filmografia completa nipona de Gozilla en una sola tongada, fet que va provocar que les nostres sessions de cinema durant un any se centressin exclusivament en el monstre, i que la foto de perfil de WhatsApp del meu nen fos la del Gozilla original dels cinquanta. Influències familiars bastardes. És així i no hi podem fer res.

Ronald Emmerich va fer una versió americana de Gozilla el 1998, però Hollywood ja s’havia fixat en la bèstia nuclear el 1956 amb una readaptació del monstre gegant japonès original amb Godzilla, King of the Monsters!, i va robar metratge nipó dels dos primers films –magnífics, per cert– amb diàlegs i escenes americanes, estil que no va continuar, ja que aquella bèstia era massa cara de plasmar en pantalla, tot i que el director Steve Miner –sí, el de les grandíssimes Friday the 13th Part 2 i Friday the 13th Part 3– posés sobre la taula un projecte en 3D que semblava tenir molt bona pinta. Es deia Gozilla: King of the Monsters in 3D, però les productores amb les quals va parlar li varen tancar la porta als morros per por de fer fallida i caure en picat.

De films de Gozilla en teniu a grapats i d’èpoques diferents; el període Shōwa, el Heisei, el Millennium i el Reiwa que és el que ens trobem ara. Per veure les diferències val més que us submergiu en la Viquipèdia, que ho explica molt bé, i així jo no perdo el temps cardant el rotllo. Shin Gozilla seria el primer del 2016 d’estil Reiwa, amb un reboot japonès realment molt bo per fer-nos-en una idea. I la saga continua.

Gozilla 2: el rei dels monstres és la segona part del film Gozilla del 2014, dirigida per Gareth Edwards (la primera), amb un director jove aquesta segona part –Michael Dougherty– i un resultat més que horrorós. Rodada a Atlanta (com The Walking Dead), els efectes especials utilitzats varen allargar el film original a més de tres hores de metratge, detall impossible per les sales moribundes, i que va fer que el director la tallés a poc més de dues, espai de temps perdut de la vida de l’espectador que hagi tingut la mala sort d’anar-la a veure.

Imagineu-vos una pantalla en què apareixen tota mena de monstres amb escenes que van saltant sense pausa d’una a l’altra i amb una trama inexistent i un soroll insuportable que et fa desitjar haver portat un còctel d’ibuprofèn i napalm a la petita butxaqueta dels Levi’s. Així de brutal és la tortura. I el pitjor és el fet que sembla que el film no s’acabi mai i que duri més dels 132 minuts que anuncien. No hi aneu ni de broma.

I per acabar: sabíeu que Steven Spielberg era un fan total dels Gozilla japonesos originals? Sí senyors, va fer Jurassic Park basant-se en tots ells. Res, una anècdota com una altra per anar acabant aquest maleït article, que ja quedo sense idees, ara a final de curs.