L’estimat  Nicolas Winding Refn (NWR) ha decidit fer una pel·lícula nova. Es veu que no en feia prou amb la durada dels films que es projecten als cinemes, tot i que darrerament moltes excedeixen les tres hores, i l’ha dividit en capítols. La pel·lícula sèrie es pot veure a Amazon amb el títol de Too Old to Die Young. Més enllà de la durada no hi ha cap altra novetat si comparem la sèrie amb els films anteriors del creador danès. La decadència de la societat (un altre cop la de Los Angeles com a The Neon Demon) n’és l’eix central. I com bé sabeu la decadència no existeix sense violència (Only God Forgives) i sembla que la violència actual, si no és que el Suprem canvia de paradigma, és aquella que es mou agressivament d’una manera propera al sexe i al poder.

NWR ens regala sempre un heroi, o antiheroi si ho preferiu. El primer que ens ve al cap és el personatge interpretat per Ryan Gosling a l’excel·lent Drive, però també cal recordar Mads Mikkelsen (Valhalla Rising) o Tom Hardy (Bronson). Tots els protagonistes es veuen immersos en un món violent i responen adequadament, s’hi senten còmodes, s’hi adapten i volen convertir-se en els millors. A Too Old to Die Young és Martin Jones (Miles Teller), un policia de carrer que veu com assassinen el seu company davant seu. Aquest fet, que podria semblar traumàtic, l’ajuda a créixer professionalment, el promocionen, i també li obre la porta a col·laborar com a sicari per una banda organitzada. La segona feina el motiva de tal manera que destinarà gran part dels esforços a ser un dels millors assassins a sou de la ciutat. La companyia de Viggo (John Hawkes), exagent de l’FBI que també destina el seu temps a impartir justícia per compte propi,  li permet trobar un referent amb qui emmirallar-se.

Els seguidors de NWR gaudireu de valent, i els detractors no passareu del segon capítol. De fet, aquest és el punt de connexió o desconnexió amb la sèrie. NWR continua explicant històries a un ritme pausat, en què l’estètica té molta importància (l’ombra de David Lynch és allargada). La primera escena del primer capítol marca el camí de tot plegat, la càmera es mou lateralment, sense pressa, ensenyant a poc a poc tot el voltant mentre penses en quines coses t’has de fixar. El mostra el paisatge, els personatges, i no hi ha més acció que la contemplació. La bellesa de les imatges, la calidesa barrejada amb la brutícia de la ciutat i l’espera de l’acció que saps que arribarà, són els al·licients que et mantenen connectat a la pantalla. Al segon capítol la cosa s’exagera fins a tal punt que molts de vosaltres us tirareu enrere renegant de valent. Vull pensar que NWR ens posa a prova, ens diu que si no som capaços d’aguantar no som dignes d’entrar a casa seva, al seu univers en què continua amb els referents místics de Jodoroswky, totes les iconografies religioses i culturals, amb les reflexions filosòfiques sobre el futur de la societat i les relacions humanes deshumanitzades. Els fans comprem l’ideari i seguim endavant, capítol rere capítol, acompanyant Mike Teller en el seu caminar pausat i altiu; em fa pensar en Vince Vaughn fent de Norman Bates sota la batuda de Gus van Sant. Teller m’ha semblat sempre un bon actor i aquí ho torna a demostrar, amb un canvi de registre gran si el comparem amb el noi hipermotivat per ser una estrella de la bateria a Whiplash (Damien Chazelle, 2014). Tot el repartiment es mou al ritme que marca NWR i la coordinació entre ells és brutal, com es demostra a cada escena. Em captiva NWR però no sé explicar per què ni de quina manera, potser és això el que més em fascina del seu univers.