* Nota al lector: el text conté espòilers, ara bé, tots queden evidenciats durant els primers minuts del film. Per tant, tampoc caldria hiperventilar-se amb el tema.

1Argument random. L’argument del film és tan absurd i poc elaborat com el que és: Peter Parker marxa de viatge de fi de curs amb els seus companys d’institut per Europa, destí casualment també escollit per una ordre de monstres vinguda d’una altra dimensió amb l’objectiu de destruir el món (¿?). Òbviament, una premissa argumental com aquesta es converteix ràpidament en una llosa difícil de corregir, que condiciona la resta d’una trama que esdevé irregular, que avança a batzegades improvisant-se en mode random i, fins i tot, donant la incòmoda sensació que tot ha estat una excusa subvencionada per tour operadors de la UE. I això sense tenir en compte que amb aquest ja portem dos films allunyats de la localització natural d’Spider-Man: NY i els gratacels.

2Comèdia adolescent. Aquesta trama acaba destapant Spider-Man far from home com el que realment és: una comèdia postmilenial adolescent. Però fins i tot en aquest subgènere, el film pateix per assolir una certa dignitat. La història romàntica és descafeïnada, la tensió sexual entre els implicats és inexistent (quina diferència amb les espurnes que desprenien, i sense ser la millor dupla possible, Tobey Maguire i Kirnsten Dunst en aquell petó aràcnid!), i a sobre els moments còmics són irritantment infantils. Fins i tot a Toy Story 4 s’hi percep més intel·ligència i maduresa en la trama, en el discurs, en els acudits, en les frases, en el moho… És ben bé com si els guionistes de Lost, La Riera i Los Serrano s’haguessin reunit per signar el text d’aquesta defecació.

3Un gran poder comporta una gran imbecil·litat. Amb tot aquest panorama, si al jardí només hi plantes cactus, difícilment t’hi creixeran dàlies negres. Perquè ens entenem, aquest nou Peter Parker eludeix menjades de coco existencials, les mateixes que justament el convertien en un heroi complex, profund i atractiu i que, alhora, li conferien certa aura d’èpica i fatalitat en les seves aventures, per defensar ara la seva nova condició de postmilenial. Els seus actes ja no els condicionen la responsabilitat, sinó la imbecil·litat de l’adolescència actual, subjugada per una tecnologia regalada i les actituds frívoles davant la vida (com es veu, per exemple, amb la subtrama de les ulleres Stark). A més, per actitud, queda bastant clar que si aquest Peter Parker ha de deixar de ser un superheroi per intentar follar amb MJ, ho farà. Per no parlar del seu sentit aràcnid (aquí anomenat ‘pessigolleig’), que com en el primer film, ni el té ni se l’espera. I encara sort de Nick Fury (Samuel L. Jackson) i Mysterio (Jake Gillenhaal) que es permeten el luxe d’evitar el col·lapse del xou intervenint amb la xorra fora. Que els temps i els públics canviïn no hauria de significar atemptar contra l’essència d’un heroi que, tot i en la seva fase adolescent, el còmic ens el va llegar molt ben traçat psicològicament i com a una icona intergeneracional incontestable. Respect.

4El senyor dels VFX. Mysterio és un dels grans enemics d’Spider-Man, bàsicament, perquè com a mestre de les il·lusions que és, té entre les seves virtuts generar il·lusions, suplantar personalitats, poders mentals que fiquen a Peter Parker i al seu alter ego en més d’un embolic considerable. Aquí, Mysterio, és un deixeble repudiat per Tony Stark que ha esdevingut mestre d’uns VFX hiperrealistes. Tot i que el concepte modernitzant està ben trobat, sobretot en benefici de l’espectacularitat que al film se li presupossa, i que tant el personatge com l’actor són el millor del film, el seu poder es redueix a només això, al gran efecte visual, minyonejant les immenses capacitats mentals que realment ostenta. En la mateixa línia, clar, les seves motivacions acaben sent tan estúpides i ridícules com les del protagonista, i l’explícita argumentació a migmetratge sobre qui és i perquè fa el que fa, un espectacle vergonyós. De pena.

5Previsible, avorrida, esgotadora. Fins i tot el més neòfit en l’univers Spidey sap que fer passar Mysterio com a aliat des del minut 0 només pot significar, en realitat, un pla malèfic del senyor de les il·lusions. UUUuuuUUUhhh…! Pura lògica elemental. És com si fessin una nova versió de Sherlock Holmes i al principi de la peli intentessin colar-nos a un nou amic seu anomenat Moriarty, com qui no vol la cosa, per a migmetratge voler sorprendre’ns amb la seva inesperada maldat. ¿Pero estamos tontos o qué? El film, doncs, no aconsegueix mai desprendre’s d’aquesta absurda obvietat, un fet que anul·la l’intent d’engany inicial de la trama, l’efecte sorpresa dels pocs punts de gir que es puguin presentar i, de retruc, ho embolcalla tot d’un vel de molesta previsibilitat. El metratge, exageradament estirat pel que s’explica, un altre gran obstacle que alimenta el tedi i l’esgotament.

6Ni rastre de l’oncle Ben. Peter Parker i Spider-Man construïen la seva fortalesa emocional al voltant de la figura paterna de l’oncle Ben, un personatge massa profund i rellevant per a obviar-lo, un far de coneixement, saviesa i valors que esdevenien la veritable estratègia per afrontar l’espiral d’autodestrucció en què el reptamurs es veia atrapat habitualment. El més greu de tot és que aquest paper paternal ha estat suplantat per Tony Stark, l’antipare d’aquest sobredimensionat univers Marvel, amb l’únic argument de què mola. Absurd, ridícul i pueril es miri per on es miri. Pot semblar divertit veure un adult actuar com un adolescent però veure un adolescent idiotitzat, que a més és Spider-Man, intentar ser Tony Stark, a més de restar-li la personalitat i l’entitat que li pertoca, no té ni puta gràcia. Pel que fa a la tia May, a la secció bukkake del Youporn, he vist Milf’s molt més maternals i menys irresponsables que aquesta.

7Creure a qualsevol preu? Mysterio enuncia, a tall de sentència, una frase que retruny més enllà de la pantalla: “La gent necessita creure qualsevol cosa”. Vist el que hi ha no queda cap mena de dubte. No cal argumentar ni apuntalar la narració amb uns mínims de coherència i versemblança; amb quatre efectes digitals ben parits n’hi ha prou. Pura i supèrflua sodomització del I want to believe de Fox Mulder. Entre l’existencialisme de DC i la hiperventilació de Marvel, el subgènere se’ns ha anat de les mans i, exceptuant algunes obres, no s’ha sabut trobar un punt mitjà. En aquest pol, Marvel, ja propietat de Disney, representa la fe absoluta en la buidor super heroica i en la lleugeresa i frivolitat de les seves motivacions.

8Escenes post crèdits aberrants. La primera confirma el que és un secret a veus en l’univers Marvel: la clàssica identitat secreta del superheroi molesta. Aquest Spider-Man, intoxicat pel seu mentor tecnològic, avança des de l’anterior film, i més quan tots els personatges secundaris saben qui s’amaga realment darrere la seva màscara, cap a una escena com aquella del ”Yo soy Iron-Man”. Sorpresa? Més aviat un tret al peu. Això significa que ara tindrem un Spidey sense màscara? No hi ha per on agafar-ho. Com tampoc veure al J. Jameson dels films de Raimi. La incidència actual de les fake news, de l’habitual manipulació informativa amb la qual es fa pública la notícia, a més, esbossa com podria haver estat d’interessant la trama si s’hagués tirat per aquí i amb guionistes  professionals. La segona escena post crèdits, a banda del lamentable gag de la suplantació identitària de Fury, reafirma la poquíssima entitat del reptamurs i la seva absoluta subordinació a l’única línia argumental que Marvel es pren seriosament: la dels Avengers.

9Sense cameo de Stan Lee. Tampoc estranyaria que, intuint aquest pestilent detritus, hagués preferit morir abans per no haver-lo de fer. Sigui com sigui, el seu Spider-Man sempre serà el millor de tots, l’únic excelsior.

Punts positius. Malgrat tot, i perquè no es digui, el film té una sèrie de punts a destacar que us exposo a continuació:

I fins aquí la ressenya d’aquest film lamentable. A la puta merda, home, ja…!