Sempre he pensat que Diego Armando Maradona és una personalitat excepcional, el personatge perfecte per a una novel·la o una gran pel·lícula. Em costa molt poc pensar-hi com un hipotètic protagonista d’un film de Martin Scorsese. Maradona com el Jake LaMotta de Raging Bull és un personatge subjecte a excessos, un home que busca constantment la redempció i l’absolució, amb un pes enorme de la religiositat en la seva vida i amb una imatge pública molt diferent del seu jo més íntim. Una persona que no sap viure sense el pes de la popularitat i que en canvi li costa molt conviure amb aquesta càrrega, «yo soy popular, no soy público», va dir una vegada. El documental d’Asif Kapadia mostra molt bé aquests elements que en fan una celebritat molt interessant, amb una personalitat magnètica i carismàtica i sobretot i, per sobre de tot, un enorme jugador de futbol, per a molts, el millor de tots els temps.

Aquesta dicotomia entre el jo íntim (Diego) i el personatge públic (Maradona), és un dels grans temes del documental: «Con Diego iría a todas partes, con Maradona no daría un paso», diu Fernando Signorini, el preparador d’El Pelusa, i és a través d’aquesta premissa quan el documental entra a fons en el personatge. Ho fa a través de les imatges de seguiment de Maradona, inèdites i impactants, que Juan Laburu i Luigi Martuci van gravar durant els anys vuitanta seguint l’ordre del seu representant Jorge Cyterszpiler (un altre personatge molt Scorsese). A través d’aquestes imatges veiem la seva presentació davant de 80.000 persones, els seus primers partits, entrenaments, jugades, imatges de vestidors, la concentració del mundial de Mèxic, la seva vida més casolana, les seves moltes polèmiques i també les seves declaracions més interessants. Això es contrasta amb els aspectes més sociològics d’un Nàpols entregat a un jugador que els apuja l’autoestima enfront dels seus rivals del nord a base de gols i títols i també amb la reacció de l’Argentina després de la victòria al Mundial. El documental entra també en la relació de Maradona amb la Camorra i amb Luigi Giuliano (capo del clan de Forcella) i evidentment també amb la seva addicció a la cocaïna que va començar a Barcelona i es va consolidar a Nàpols. És doncs un relat molt acurat de l’etapa Napolitana, dels anys de glòria, dels títols, del Mundial de Mèxic i de la fama desmesurada, però també ho és de la caiguda just després del Mundial d’Itàlia. Una caiguda violenta forçada pels seus molts detractors però també esperonada pels excessos del mateix Diego.

El documental de Kapadia (Amy, Senna) és un molt bon exercici de muntatge, dues hores de metratge amb un ritme molt àgil i amb una excel·lent combinació d’imatges futbolístiques i de fora del futbol. El director també té l’encert de gravar les entrevistes en una veu en off i que els testimonis (Maradona inclòs) no apareguin en pantalla metre són entrevistats. Potser m’equivoco, però no seria estrany que el film fos finalista als Oscars d’aquest any.

Una pel·lícula molt interessant, sobretot per les imatges que aporta, imatges que potser no ens donen gaire informació nova però que confirmen el magnetisme d’un personatge que és sens dubte una de les grans icones dels anys vuitanta i noranta. Una icona mentidera, contradictòria però al cap i a la fi una icona. Un mite amb milions d’admiradors, entre els quals em compto. Els maradonians l’hi perdonem tot. Ens ha donat massa alegries i massa bons moments per defenestrar-lo.