«Has de ser molt incompetent per fer una pel·lícula dolenta amb un guió de Richard Curtis. Fins i tot si ets Mike Newell.»

Ja ho diuen molts que els anglesos són els que saben riure’s millor d’ells mateixos. Una demostració seria aquesta frase que reproduïm aquí i que va pronunciar –qui si no– el mateix Mike Newell, director de Quatre bodes i un funeral (1994). Per si no ho sabíeu, Richard Curtis és l’autor del guió d’aquella pel·lícula i d’altres tant o més referencials com els de Love Actually i Notting Hill. 

Ara el testimoni, l’ha recollit Danny Boyle, director inclassificable, que, segons llegim en una entrevista de la revista Fotogramas, ha declarat: «Poques coses hi ha més perfectes en aquesta vida que llegir ‘escrit per Richard Curtis’ en un guió.» I a ell li ha tocat la loteria.

Doncs què podia anar malament perquè després de veure una de les pel·lícules més esperades de l’any (el tràiler així ens ho venia i així ho percebíem), no acaba de quallar del tot. I amb això, no volem dir que la pel·lícula no sigui bona; però sent sincers n’esperàvem una mica més…

Anem a pams. Tornem al guió, fem curt si diem que l’argument és genial: què passaria si un músic frsutrat aprofités, arran d’una apagada general al món, el fet que ningú conegui els Beatles ni el seu repertori de cançons, en canvi ell sí per a fer-se més que famós… Curtis, a partir d’aquest punt de partida, esbossa una història que té una mica de tot, des de l’amor no correspost de la parella protagonista d’un Notting Hill a l’esclat naturalista de l’element fantàstic vist a Una qüestió de temps, passant per la melomania de Ràdio encoberta (Pirate Radio).

Dit això, recordem que Richard Curtis només escriu i encara que el director de Slumdog Millionaire i Trainspotting té recursos per donar i vendre, hi ha alguna cosa que, percebem, es perd pel camí i, a mesura que avança la pel·lícula, el llistó alt de la premissa no té la continuïtat esperada. Ànima i emocions, que és el que sobrava a Bohemian Rhapsody, per posar un exemple recent d’un film musical, aquí es dilueixen entre tanta espectacularitat formal. Boyle se centra en el drama intern que experimenta l’impostor (un competent Himesh Patel), contraposant-ho amb la relació que no fructifica (amb la divina Lily James) i ho farceix tot plegat amb un reguitzell de versions de The Beatles.

Però precisament el que ens queda és un musical conformat per un pupurri de versions, i assistíssim a un concert homenatge d’aquests grups tribut que corren pel món.

Yesterday acaba sent un film comercial més que correcte i entretingut, però això no l’exonera que li deixi dit per escrit al meu estimat Danny Boyle (que ja em va esgarrar la novel·la de culte La platja) allò de: «Has de ser molt incompetent per fer una pel·lícula dolenta amb un guió de Richard Curtis. Fins i tot si ets Mike Newell.»

Per sort, no vivim en la realitat alternativa de la pel·lícula, en què també desapareixen altres icones culturals, i sempre ens quedarà Ed Sheeran i Harry Potter… I no, en aquest cas no vull ser sarcàstic.