Si l’apocalipsi hagués de ser així, molts ja l’hauríem comprat fa molt de temps. Em refereixo, esclar, a la nova sèrie d’Amazon Prime Video, Good Omens (Bons presagis), adaptació de la novel·la homònima escrita a quatre mans per Terry Pratchett i Neil Gaiman fa gairebé tres dècades, que ens planteja una esbojarrada espiral de successos impossibles al voltant de la imminent arribada de la fi dels temps i, en paral·lel, i encara més hilarant, de l’intent per evitar-ho d’una inusual parella aliada, la que formen l’àngel Aziraphel (Michael Sheen) i el dimoni Crowley (David Tennant), totalment abduïts per l’estil de vida humà, vicis inclosos. L’esperada ficció, adaptada pel mateix Gaiman com a showrunner i guionista, i dirigida per Douglas McKinnon, es va estrenar el  mes de maig passat, s’ha confirmat com un dels èxits de l’any, tant pel que fa a l’audiència com de la crítica; no per casualitat era una de les grans apostes creatives de la plataforma, i per això també, esclar, de les més promocionades. Aquestes altes expectatives assolides han generat el fet que, malgrat que inicialment estava plantejada com una sèrie de temporada única (6 episodis) i davant la ferma oposició de Gaiman, ja es parli de l’adveniment d’una possible segona temporada. Que Déu ens agafi confessats…

La veritat és que la ficció és, en molts sentits, una alenada d’aire fresc, de bogeria. El primer és la innegable recuperació d’un humor anglès ple de sarcasme, ironia, mala llet i un nivell molt avançat de surrealisme que, ara per ara, no només costa de trobar sinó que, a més, evoca velles i enyorades produccions britàniques com L’escurçó negre (per cert, es revifen els rumors sobre una nova temporada amb l’equip artístic de sempre!) o Monty Python’s Fliying Circus (Terry Gillian va intentar, en un parell d’ocasions, adaptar l’obra sense èxit). Amb aquests sòlids i incontestables fonaments còmics, hauria estat fàcil caure a la trampa de crear unes expectatives desmesurades i ser engolit pel hype que Disney ha posat de moda com a estratègia comercial amb les seves últimes produccions. La sèrie, però, és conscient que no és per a tots els públics i així s’entenen també algunes de les crítiques negatives rebudes, la majoria provinents de personal que ignora, encara avui, què és ennuegar-se entre llàgrimes amb les desventures de Lord Edmund com a candidat electoral de les eleccions municipals de Sant Munt de Fems o amb la raó de ser del Ministeri dels Caminars Estranys, per posar alguns exemples a l’atzar. Per tant, tot en ordre.

El segon punt que cal destacar és la narrativa, amb el suport d’un muntatge àgil i fresc que repassa, amb un seguit de flashbacks aleatoris, de desordenades anades i vingudes al passat i al present conduïdes per un narrador en off, els episodis més destacats, tant de la Bíblia (antològic l’esquetx dedicat a Noè) com de la història anglesa, passant per l’especial amistat forjada entre Aziraphel i Crowley des dels inicis dels temps o la imminent arribada de l’Anticrist, els quatre genets de l’Apocalipsi i la batalla final entre el Bé i el Mal, entre àngels i domnis, fets, alhora, recollits en un antic i desaparegut llibre de profecies. Som, doncs, davant una sèrie que combina amb risc i força encert la metxa curta del gag directe amb la trama elaborada i un pèl enrebessada d’un guió de comèdia d’embolics, un text que neix per estar des del minut 0 al servei dels seus actors, tots histriònicament esplèndids, no només el duet protagonista sinó també els secundaris, per molt planers que ens puguin semblar. Cal destacar l’entradeta, l’opening, una petita gran obra d’art del disseny i la il·lustració, una meravella d’orfebreria animada signada per Peter Anderson que vol evocar aquelles creades dècades enrere per Terry Gillian i sobretot el tema musical principal, compost per David Arnold (autor de tota la BSO), una melodia divertida i menjacocos que un cop irradiada auditivament ja no pots deixar de taral·lejar. Tot plegat un exercici que recupera aquella mena d’hipnosi audiovisual que generaven els openings de les sèries dels setanta i els vuitanta, i que aquí, excel·leix amb escreix. Jo, fins i tot, m’he posat la sintonia d’alarma de despertador al meu mòbil. Ho sé, soc lo peor.

L’únic punt feble que pot deixar una mica descol·locat l’espectador, un pèl fora de joc, val a dir-ho, és la sensació de voler explicar una història que dona per a molt en una única temporada concentrada i que li confereix, en conseqüència, un ritme sovint prou irregular, erràtic, de vegades molt accelerat, d’altres massa alentit, i que desemboca en una alternança de seqüències molt ràpides i amb molta informació amb altres de gratuïtes, innecessàries i un pèl estirades. Però en general som davant una sèrie divertida, entretinguda, en conjunt excel·lentment facturada i fins i tot amb aquell punt extra de polèmica imprescindible que sol acompanyar les grans obres, en el cas concret, aportat per l’intent de boicot d’una associació ultracatòlica que pretenia retirar-la, per irrespectuosa, del catàleg de Netflix (???). Si això no resulta, al final, una estratègia publicitària pensada per Amazon, que ja podria ser, ni amb entrenament específic es pot arribar a cotes tan elevades de subnormalitat profunda.