Durant els quatre dies posteriors a la seva estrena 40 milions de persones havien començat a veure Stranger Things, i no només això sinó que gairebé la meitat, 18 milions, ja l’havien acabada marcant un nou rècord d’audiència a la plataforma americana. L’èxit de la sèrie dels germans Duffer és incontestable, han sabut consolidar un producte, fet expressament per afavorir el bingewatching, que agrada i sobretot entreté. Perquè no, Stranger Things no és una sèrie per treure’n lectures, reflexions, o fer-ne teories per molt que a alguns ens pesi. Stranger Things és pur entreteniment i nostàlgia, res més, i això ho aconsegueix amb escreix.

La sèrie, però, és cada vegada més coral i això perjudica alguns personatges que passen a tenir un protagonisme, a vegades, forçat. Deixeu-me que em desfogui i us parli una mica de cadascun d’ells.

Espòilers a partir d’ara:

Mike: Pesat. Com qualsevol de nosaltres quan va tenir el seu primer desamor, es passa la temporada desfullant (i no va amb segones) la flor: “m’estima? O no m’estima?”. La seva única missió ha estat fer-nos veure el pas del temps en aquells marrecs aventurers que vam conèixer el 2016. Al cas ha aportat ben poca cosa, els seus minuts a pantalla es podien haver reduït a una desena part.

Eleven: Perduda. Després de tres temporades, li està pesant ser l’única esperança en la lluita contra els monstres. Cada dia que passa els seus poders van a menys convertint-se en una més de la colla. Si els creadors haguessin estirat el fil d’aquella “germana” que va trobar a la segona temporada, podríem tenir sèrie i Eleven per anys, però això seria marxar massa de la rutina.

Lucas: Conseller. A roda d’en Mike durant tota la temporada. Tret de la brillant idea d’utilitzar els focs artificials contra el Mind Flayer, només fa que donar pèssims consells al seu amic. Diu molt del personatge que el seu millor moment hagi estat una discussió amb el product placement més evident de tota la sèrie. Cansí.

Max: Desaprofitada. Va ser una de les revelacions de la segona temporada i la seva presència ha quedat desdibuixada, sempre en un segon pla a remolc de la seva amiga Eleven. La química entre ella i en Lucas és inexistent. Almenys els seus consells sí que han estat bons.

Will: Innocent. Sembla que el demogorgon de la primera temporada va injectar-li l’elixir de la joventut eterna. És l’únic que encara no té gens d’interès en l’amor i vol seguir en el món de Dungeons & Dragons, sempre en un segon pla i parlant sense que li facin cas. El compadeixo, em fa recordar la meva infantesa.

Dustin: Carismàtic. Sempre l’envolten dels millors per protagonitzar els moments top de la sèrie. El quartet format amb l’Steve, l’Erika i la Robin ha estat el millor de la temporada, i el seu moment cantant Never Ending Story sublim.

Steve: Imprescindible. La genial dupla que forma amb en Dustin ja ens va regalar els millors moments de la segona temporada. Torna a ser així. A la primera li haguérem fet la cara nova, però ara no m’imagino una sèrie sense ell.

Robin: Sorpresa. La filla d’Uma Thurman i Ethan Hawke, és saba nova que arriba a Hawkins i que, espero, no perdem de vista. Genial durant tota la sèrie i un complement perfecte per l’Steve. L’escena que comparteixen als lavabos, moment friendzone inclòs, és de les millors.

Erika: AmErika. Aquesta paraula va servir per ficar-nos a la butxaca. Una nena repel·lent però que ha sabut guanyar-se gelat de per vida i també la nostra admiració. Els seus ovaris en els moments més delicats i la canya que li ha fotut a en Dustin han estat els seus punts forts.

Jonathan: Qui?? D’acord, ha estat providencial en algun moment i la baralla contra el monstre a l’hospital és bastant èpica, però no em negareu que aporta ben poca cosa. Carn de canyó per regalar-nos algun moment trist, espero.

Nancy: Detectiu. La primera que investiga el cas, cosa que agraïm en uns primers capítols massa introductoris. Tret d’això, també em sembla un personatge prescindible. Sempre que és a la pantalla almenys recordem que estem als anys 80 gràcies al seu look.

Hooper: Cromanyó. Les seves escenes amb la Joyce i el seu “problema” familiar quasi han ratllat la paròdia. S’ha passat la temporada cridant i queixant-se, i tot i que m’ha fet riure en algun moment, també m’ha fet passar vergonya aliena. La seva millor escena, l’última.

Joyce: Obsessionada. Primer van ser llums, després dibuixos i aquest cop imants de nevera. En Hooper la posa dels nervis, però alhora és l’únic que la suporta. Sense ell, els moments d’histèria poden ser pitjors que qualsevol monstre sortit de l’Upside Down.

Murray: Salvador. En els darrers anys m’he trobat a Brett Gelman a Love, Stranger Things i Fleabag i crec que el personatge podria ser el mateix en les tres sèries, sempre arrogant, desagradable i odiós. Però que no falti mai. Una peça indispensable perquè la trama de la parella anterior no hagi estat la pitjor de totes.

Billy: Sacrificat. Que el seu caràcter estigui condicionat pel Mind Flayer des de gairebé el principi, el salva de ser un dels personatges més odiosos de la sèrie. Gràcies a això ens hem estalviat moments xulo-piscines com els del primer capítol. Com a dolent ha complert i ha tingut un final prou digne.

Mind Flayer: Fantàstic. Tècnicament i visualment, el millor monstre de les tres temporades. Ha dotat la sèrie d’un punt més de terror, tot i que en cap moment m’ha fet patir per cap personatge important. No en som del tot conscients però ha aconseguit carregar-se mig Hawkins, i en aquesta sèrie això ja té molt mèrit.

Starcourt: Pletòric. Gelateries, tendes de moda, instal·lacions secretes russes… el nou centre comercial de Hawkins ha estat com un personatge més. Un encert desenvolupar gran part de la sèrie en aquest indret. Si algun dia ens hem de carregar un monstre d’aquesta índole, que sigui en un centre comercial. Èpic!