MENU

2 setembre, 2019 Comentaris (2) Visualitzacions: 1859 Sèries Ester Marí

Títol
Fleabag

Creador
Phoebe Waller-Bridge

Actors
Phoebe Waller-Bridge, Sian Clifford, Andrew Scott, Olivia Colman, Bill Paterson




Amb Fleabag riem sovint, amb un tipus de riure que és llarg i saciant perquè ve de dins. És un riure profund perquè els personatges estan tan ben dibuixats que t’hi identifiques. Un riure que omple i perdura, tot i que moltes vegades acabi congelant-se a la cara perquè de tan real resulta amargant

Puntuació

8

‘Fleabag’

Fleabag en anglès vol dir algú brut, desendreçat o, simplement indesitjable (literalment significa bossa de puces). Aquesta és la carta de presentació de la nostra protagonista, una jove britànica inadaptada i amb força mala llet, però que es fa estimar. Està interpretada per una brillant Phoebe Waller-Bridge, creadora de la sèrie i a qui potser coneixeu perquè també és la creadora d’una altra gran sèrie plena de personatges maleïdament adorables com és Killing Eve.

Diuen que quan un personatge trenca la quarta paret (allò que en diem parlar a la càmera) és per establir un vincle amb l’espectador i crear un entorn d’intimitat. Fleabag fa servir aquest recurs de forma magistral, amb un ritme trepidant i constants comentaris i mirades que ens endinsen en una part de la psicologia de la protagonista, però amb la paradoxa que només arribem fins on ella ens deixa; encara queda molt de marge per a les nostres conclusions. Ens parla com si fóssim una amistat propera? No queda clar, però sí que és cert que siguem un amic invisible o un simple joc narratiu, cada vegada que es trenca aquesta paret assistim a un petit crit de socors d’una dona, el nom de la qual ni sabem, que se sent profundament sola i no sap com gestionar-ho.

A la segona temporada se segueix explorant aquest efecte i es porta a l’extrem fins al punt de fer-ne partícip un nou personatge (Andrew Scott), gir que no puc detallar més sense aixafar-vos la guitarra, però que acaba sent una manera sublim d’explicar la relació que aconsegueix establir amb ell, una relació complexa i profunda com la que tenia amb nosaltres (siguem qui siguem) i que parla de trencar parets invisibles i d’aconseguir connectar amb algú per un canal pel qual la resta de la humanitat no pot. Si això és amor o és una altra cosa, ho deixo a la vostra valoració.

Un dels problemes de la nostra heroïna és que darrere de la seva façana catxonda i rebel hi ha una persona plena de pors i traumes, que a poc a poc anem coneixent entre riallades i comentaris sarcàstics. Una persona envoltada d’uns familiars amb les seves cabòries i una manera ben quotidiana de gestionar-les: ficar-les sota la catifa. Tenim per exemple una germana (Sian Clifford) suposadament exitosa però que viu atrapada en un matrimoni de merda, un pare vidu (Bill Paterson) que no aconsegueix acabar les frases, i una madastra (Olivia Colman) que sempre les acaba de manera riallerament insuportable. Són personatges senzills i reals, com els que et trobes a casa o a l’oficina, que costen de trobar a les comèdies habituals, en què tothom és enginyós, diu coses boniques i fa abraçades per solucionar conflictes, perquè algú ha assumit que no podem riure si no ens omplen de sucre i bombolles.

Malgrat la manca de sucre excessiu no us penseu que parlo d’un drama, al contrari. Amb Fleabag riem sovint, amb un tipus de riure que és llarg i saciant perquè ve de dins. És un riure profund perquè els personatges estan tan ben dibuixats que t’hi identifiques, rient com quan una amiga t’explica aquella anècdota amb el cunyat per enèsima vegada i acabeu plorant de riure un altre cop. Un riure que omple i perdura, tot i que moltes vegades acabi congelant-se a la cara perquè de tan real resulta amargant. És cert que la segona temporada és menys dramàtica que la primera en certs aspectes i ens mostra una protagonista més centrada i que comença a superar alguns dels problemes que s’havien anat desgranant a la primera. A canvi, apareixen noves trames, una de les quals la ja esmentada relació amb un capellà interessant interpretat per Andrew Scott, que des del primer segon que apareix a la pantalla ens atrapa de tal manera que ja no ens interessa res més.

El gamberrisme de la primera temporada es va diluint en certa manera i es fa més subtil. Una evolució lògica dins de la trama i que s’agraeix en un món on moltes sèries allarguen les històries de tal manera que ens acaben avorrint. Precisament una de les coses que més criden l’atenció de Fleabag és aquesta dosi de realitat còmica, un humor negre madur i elaborat que perdria tota la gràcia si s’allargués sense sentit. No hi ha mal que duri cent anys, diuen, ni gag còmic que aguanti unes quantes repeticions sense tornar-se patètic. La segona temporada de Fleabag explora doncs altres maneres de ser un desastre sense haver-se de fer fotos de la petxineta o masturbar-se mirant vídeos de l’Obama. Hi ha més maneres de superar els problemes de forma equivocada i per això m’agrada aquesta segona revisió del personatge, ens intenta sorprendre amb nous materials sense perdre l’essència. El cert és que de moment no està prevista una tercera temporada, potser per aquesta coherència de no allargar el que no dona per a més. Per molt que ens agradaria seguir-ne gaudint, sembla que ens haurem de conformar a seguir la pista de Phoebe Waller-Bridge, que de moment no decep.

Puntuacio

8

Amb Fleabag riem sovint, amb un tipus de riure que és llarg i saciant perquè ve de dins. És un riure profund perquè els personatges estan tan ben dibuixats que t’hi identifiques. Un riure que omple i perdura, tot i que moltes vegades acabi congelant-se a la cara perquè de tan real resulta amargant

Títol
Fleabag

Creador
Phoebe Waller-Bridge

Actors
Phoebe Waller-Bridge, Sian Clifford, Andrew Scott, Olivia Colman, Bill Paterson