Mai m’hauria imaginat que una colla de nois i noies adolescents m’adoptarien i confiaria, encara més, que la joventut ens salvarà de la mediocritat. Vaig anar a la sessió maratoniana d’IT per poder gaudir de la pel·lícula d’Andy Muschietti en tota la seva plenitud. Recordava borrosament el primer capítol, de fet no sé ni si la vaig acabar de veure. Aquesta és la crònica del dia dels fets: Entro a la sala i m’adono que el meu lloc, aquell que es pot llegir a l’entrada, està ocupat per una colla de nois i noies adolescents. Els hi comento i els dic que puc seure en un altre lloc, a la punta de la fila. Crec que els hi faig una mica de pena i després de dir-me trenta vegades que es canviarien de lloc i jo insistir que estic bé a la punta, comencen a mantenir una conversa amb mi. El vostre humil bastard no és molt donat a parlar amb desconeguts, i menys si són menors d’edats, perquè no els entenc gaire. La meva sorpresa va ser quan em van explicar, dues d’elles, que s’havien llegit un munt de llibres de Stephen King, que no els acabava de convèncer perquè s’enrotllava massa en detalls que no aportaven res a la història. Després d’explicar  que estaven molt nervioses per poder veure la segona part d’IT, ja que la primera l’havien vist més de tres vegades, conclouen que Carrie és la millor novel·la d’en King. Una altra de les noies parla que aquesta setmana havia vist Salvem el soldat Ryan, medito canviar de fila però la crítica de la pel·lícula em fa quedar encara més a gust. M’agrada molt aquella colla! Un dels nois assegura que tenia la solució per curar el càncer després de veure Deadpool, creia poder desenvolupar un tractament a partir de la regeneració cel·lular! Imagineu quin jovent tenim! Els hi agrada el terror, qüestionen Spielberg i curaran el càncer.

Arrenca el primer episodi i els de la filera (ja m’he integrat) ens espantem, riem i el temps ens passa volant. Quan acaba un grup de la sala arrenca amb aplaudiments que contagien a altres espectadors. Nosaltres ens separem momentàniament per anar a comprar provisions per l’episodi dos. Una de la filera em pregunta si he passat por, li dic que no, que no m’he espantat. Ho sé, menteixo. S’apaguen els llums que indiquen el principi del segon capítol, a mig tràiler de Doctor Sueño la de la colla del meu costat fa un crit “El Resplandor!” quan veu en Dani amb el tricicle pel passadís de l’Hotel Overlook. Arrenca el film: 3 espants, 20 rialles, un parell d’escenes de vergonya, un pallasso que va degenerant, un excés de voler explicar el perquè de la història i quasi tres hores de metratge després s’acaba. Sincerament la primera part està molt ben construïda, els personatges creïbles i el càsting molt ben trobat. La majoria dels que estàvem veient la marató d’It vam trobar innecessaris els flashbacks repetits de la primera part.

Els dos capítols s’assemblen, i funcionen bé, en la creació dels personatges i el desenvolupament de les personalitats dels protagonistes. Les experiències de la primera etapa de la joventut es detecten també en l’edat adulta, repetint patrons relacionals i mantenint algunes de les manies, sovint transmeses pels pares i mares. Llàstima que en el capítol 2 aposten massa per la comèdia, que trenca totalment el misteri i el terror, deixant només uns quants espants insuficients. El guió cau en picat al cap de poca estona, no sé si culpa del guionista o de la novel·la original, que tampoc era res de l’altre mon. Els de la filera només han reaccionat quan a pantalla surt Stephen King, unes autèntiques fans que li han rigut cada frase encara que no fes gràcia. Quan acaba no hi ha aplaudiments, no cal afegir res més, la diferència entre la primera i la segona és evident, i si ens ho mirem globalment com una sola pel·lícula hi ha un excés de comèdia i uns efectes visuals que no ajuden a generar terror, més aviat una mica de fàstic i poca cosa més. Resumint: en Pennywise acaba fent més pena que por i estem davant d’un producte més pròxim a una pel·lícula de superherois que a una de terror. Espero que aquesta no sigui la tendència perquè sinó els que volem passar només ens quedarà mirar debats polítics.