A vegades, quan un està avorrit el cap de setmana i no sap què fer –ja no vas de discoteques, ja no vas a lligar, ja no et mous del sofà de casa per anar al cine– prems la pantalla del portàtil i et trobes amb alguna cosa que ha pujat Netflix rodada en pocs mesos, amb una planificació fordista de primera, feta seguint unes regles molt estrictes de producció, tot deixant la creativitat als guionistes i directors, resum que definiria el que és Netflix en general, tot i que no soc cap expert en aquest tema ni en en cap altre, la veritat.

Bonding, la sèrie, és l’entrada de la productora al món del bondage i el títol ja ens fa pensar que les imatges que veurem estaran passades per un filtre purità sospitós, ja que bonding vol dir lligar algú amb un adhesiu (sí, sexualment) i tenir un vincle especial amb una persona (que pot ser o no sexual). Aquest joc de paraules ja ens fa tocar la barbeta, una mica com els cahieristes quan veuen símbols inversemblants, com el raig verd d’Éric Rohmer, aquell film del 1986 que va guanyar el Lleó d’Or a Venècia.

A poc a poc, però, ho anem entenent, Bonding no pot ser només una sèrie exclusivament centrada en la pràctica de l’BDSM –el director Rightor Doyle ho deixa anar en diverses entrevistes–, ja que el seu punt de vista és el d’un homosexual que es troba de sobte immers en aquest món a través d’una amistat ben propera, trama principal de la sèrie, i tot en clau d’humor, a vegades ben trobat.

El col·lectiu BDSM s’ha queixat de la representació que fa Netflix del seu univers, món, constel·lació o com en volgueu dir. La sèrie té uns quants punts bons i relativament forts per a l’audiència adulta. Jo només us puc dir que passa bé, ja que cada episodi és curt, estil Portlandia, però en general la nota seria la d’un suficient ajustat, ja que és un tema –el del BDSM– que el cinema ha optat sempre per tocar precisament amb molta fortuna i elegància.

Per als qui us agraden les experiències fortes (a part d’anar a barris selectes d’Hamburg o Berlín com a turistes curiosos de les passions baixes), us deixo una sèrie de films que toquen aquest subgènere sense anar de puntetes i/o trepitjant ous. Tot i que no és un tema prolífic, els còctels de sucs de fruites que hem begut del cinema han estat deliciosos. No els poso per ordre de preferència, ja que decidir quin és el millor se’m fa difícil i sempre he trobat una ximpleria com una casa enumerar films de més a menys, tot i que podeu agafar algunes idees per anar posant en pràctica ara ja mateix, si no sou tímids o encara creieu que l’horrorós univers Walt Disney de Star Wars és correcte i formidable.

Apunteu:

Secretary (2002)
Belle de Jour (1968)
9/5 Weeks (1986)
The Night Porter (1974)
Crash (1996)
Tokio Decadence (1992)
Cheek to the Queen (1969)
The Story of O (1975)
The Notorious Betty Page (2005)
Venus in Fur (2013)
The Piano Teacher (2001)
Salò or the 120 Days of Sodom (1975)
Debauchery (1983)
The Torture Club (2014)
Exorcism (1975)

I que vagi de gust.