A Netflix hi ha de tot, això ho tenim clar, i escollim les sèries en funció de l’oferta del moment i també del temps de què disposem. Un dia estava així mig avorrit i sense cap sèrie de butxaca, quan vaig cometre un dels errors més grans. Si fos ara, m’hauria dedicat a recuperar sèries antigues que m’ho haurien fet passar més bé. El meu error va ser pensar que una història de robots intel·ligents que aprenen a comportar-se com humans podia ser una bona opció.

Better than Us és una sèrie de producció russa que comença repassant les lleis robòtiques d’Issac Assimov, d’aquesta manera ja compleix els cànons robòtics i pot tirar endavant. Els primers dos o tres capítols són molt interessants: Una nova robot arriba a la ciutat de manera clandestina comprada per l’empresa més gran de fabricació de robots de companyia. Descobreixen que aquesta robot té la capacitat de matar, cosa que va en contra de les lleis d’Assimov, i quan la volen desconnectar s’escapa i va a parar en mans d’una nena que l’acull alegrement. La família de la nena està passant un moment complicat, germà adolescent, pare de mal borràs, mare a punt de marxar amb el nou marit a Austràlia. D’entrada tot va bé. A més els aparells tecnològics estan molt ben integrats a la trama i no desentonen gens ni mica. En aquell moment el vostre amic bastard va pensar que l’havia encertada! Va ser un miratge.

Com més capítols passen pitjor va la cosa. Better than Us s’acaba convertint en un culebrot familiar perquè dura massa. Han d’allargar la trama durant 16 capítols i se’ls hi escapa de les mans. Arriba un moment que la resolució perd totalment l’interès, només tens ganes d’acabar. Deveu estar pensant: «Com és que no la deixaves?». Doncs perquè us ho havia d’explicar, ja veieu el patiment dels Bastards.

La sèrie compleix, també, tots els estereotips masclistes que no fan falta en aquest moment, veiem com les dones i les robots de la sèrie apareixen perfectes pels criteris de cossificació patriarcals. De fet, les robots són creades com a acompanyament sexual i quan n’apareix una amb capacitat de decisió la volen eliminar. El poder només és a les mans dels homes i en alguns moments els diàlegs arriben a ser ofensivament masclistes. Es mostren homes durs, que actuen des de la visceralitat, i dones que només es mouen per amor, per aquest amor incondicional i romàntic que els crea dependència cap a l’home.

Això sí! L’hòstia amb la mà plana que fot als models familiars és antològica. La crítica de com la individualitat passa per davant del bé comú: veiem com cada membre de la família va a la seva sense tenir en compte les conseqüències dels altres. Ens mostra el tracte que donem als adults de la tercera edat i les relacions paternofilials, que es compliquen per una falta de comunicació.