Marianne és l’última gran sensació de terror seriòfil que sorgeix sota l’aixopluc de Netflix, un segell que compensa l’irregular catàleg de gènere que ofereix, amb la producció de sèries pròpies d’un nivell més que notable, tals com Kingdom, Black summer o La maldición de Hill House. La nova sèrie, de producció francesa, representa -com aquestes- una alenada d’aire fresc al gènere que tant s’agraeixen de tant en tant, ni que sigui pel fet de proposar-nos un retorn a un tipus de ficció que té en èpoques passades i en alguns dels seus grans referents, com els vuitanta i Stranger things, bona part del seu èxit.

Una temperamental novel·lista de terror, Emma Larsimon, es veu obligada a tornar al seu poble natal, Elden, per fer front als dimonis del passat, en concret a la bruixa Marianne, personatge dels seus malsons que no només ha tornat a aparèixer després de molt de temps, sinó que a més sembla tenir més d’una connexió amb les seves exitoses creacions literàries.

Tot i el típic i tòpic punt de partida, ben aviat, l’espectador més versat en la matèria percebrà a Elden, i amb permís dels corbs d’Edgar Allan Poe i dels inquietants pobles costaners de Lovecraft, l’ombra allargada de l’escriptor pertorbat per excel·lència, Stephen King, així com d’algunes de les seves obres més celebrades, entre elles It i Salem’s Lot. Arribats a aquest punt serà massa tard per resistir-se, per tornar enrere, perquè els episodis, les seves escenes, tot i familiars i algunes, fins i tot, previsibles, començaran a avançar lentes però segures, hipnòtiques, al mateix ritme d’aquella cançó infantil que retrunyia a Pesadilla en Elm street, i donant pas, també com en aquella, a set pieces grotesques, malaltisses, esfereïdores també contenidores de més referències a altres vells clàssics com El Exorcista o Phantasm, però també a tòtems recents com Hereditary o Expediente Warren. L’amant del gènere neòfit hauria de gaudir igualment d’allò més amb un terror sense massa fissures, de manual, directe, visceral, asfixiant, atàvic, un descens als inferns en tota regla que, més enllà, dels familiars referents proposats, els repunta amb els magnífics i acurats treballs de guió i direcció de Samuel Bodin, una banda sonora amb reminiscències carpentenianes i un càsting a l’altura, sobretot pel que fa a la superba Mireille Herbstmeyer, reencarnació diabòlica i geriàtrica del Jack Torrance d’El resplandor.

La sèrie, que a més dura el que ha de durar, un altre fet inusual en tota producció seriada actual, s’atreveix a tancar la trama amb un clímax poderós, de múscul, insultant per la seva intensitat i per ser al moment just, quan toca, materialitzant alhora un terç final bellíssim, quasi poètic, una explosió de l’horror i de la seva preeminent estètica pagana que, a més, són exposades narrativament a dues bandes, en paral·lel. En definitiva, un embogit delit de terror cosit amb sang i malediccions al món dels somnis i de les creences més primigènies, un influx letal del qual, com ja ens avisaven a l’inigualable poble de Hobb’s End de En la boca del miedo, no ens deslliurarem tan fàcilment. Amén.