Movierecord! Movierecord! Na-ra-na-ra-na-ra Na-ra-na-ra-na-na-nà!

Comença la sessió doble de cinema d’estiu que, com que els impresentables d’Els Bastards van decidir fer vacances, no us vaig poder oferir al blog.

Capsa de crispetes ben carregada perquè arrenquem amb una història de por d’aquelles que s’han d’explicar en la foscor. Scary Stories to Tell in the Dark, basada en la novel·la d’Alvin Schwartz, té com a padrins dos monstres del cinema de terror i fantàstic. Produeix Guillermo del Toro, que si no li tenim en compte aquella cosa de la bèstia marina, continua essent un referent per a tots nosaltres. Dirigeix André Øvredal (The Autopsy of Jane Doe), que filma com el mestre Carpenter les escenes claustrofòbiques amb poc oxigen i molta tensió. La trama té poques sorpreses per als abonats al cinema de terror dels vuitanta i lectors de Stephen King: un grup d’amics adolescents inadaptats descobreixen un llibre de contes terrorífics amagat en una casa encantada. Aquest llibre, al més pur estil Dead Note, escriu un conte que es fa realitat, sempre amb un final sanguinari. Els amics van morint un darrere l’altre sense que, a priori, hi puguin fer res per evitar-ho. Un film que assumeix el seu rol i compleix amb escreix les expectatives. Nostàlgia dels vuitanta a tota màquina amb escenes terrorífiques ben realitzades i amb una trama tan ben lligada que et venen ganes de veure’n la continuació, que segur que existirà ben aviat.

El segon film no convida a les crispetes. Dissimulo una mica, em poso les ulleres de pasta i ensenyo en format postureo la Moleskine vermella que deixaré oberta al reposabraços, fent com si anés agafant notes. La pel·lícula ha estat concebuda per veure quin espectador hi troba més referents i, per tant, s’ha d’estar al cas. Al cap de vint minuts ja he esgotat el boli Bic i la llibreta treu fum, sort que porto més material. No puc parar d’escriure, ara tres cançons seguides sense sentit però que emplenen, les cartelleres dels cinemes de Los Angeles fan publicitat de tants films que no dono l’abast, ara uns hippies miren la tele, entre anuncis i sèries antigues no sé on mirar, més anuncis, més cançons, més cartells, estic esgotat… Encara no puc parar, només dura gairebé tres hores. Calla! Ara surt en Bruce Lee i la noia aquella que feia de doble d’acció i que va fer un paper protagonista en una pel·lícula en què tancaven dones en un edifici i s’havien de barallar entre elles. I continuo escrivint! No puc parar! Hòstia! Ja era hora! Sang a tort i a dret, un llançaflames, ja no apunto! Ara gaudeixo de valent, m’ha costat més de dues hores, però al final ha valgut la pena tot plegat! Em pensava que no hauria d’escriure res més, però Quentin Tarantino no desaprofita ni els crèdits de Once Upon a Time in Hollywood per tornar a demostrar que és un gran coneixedor de la cultura cinematogràfica i publicitària. Un crack! Diuen que la seva última pel·lícula, la que servirà per acomiadar-se del cinema, serà una versió de Star Trek. Si és així, hi aniré amb en Vador García-Arbós i així m’anirà explicant tots els referents trekkies. La història importarà ben poc.

Bona sessió doble de cinema d’estiu. Un estiu que es recordarà perquè Els Bastards no van publicar cap article durant el mes d’agost.