Només he vist un capítol i ja estic enamorat d’AHS 1984. Els que hem seguit les 8 temporades anteriors d’aquesta sèrie creada per Ryan Murphy sabem que, normalment, va de millor a pitjor, li costa aguantar el ritme i el nivell alt dels primers capítols. Vull creure que és un fet comú entre totes les sèries de terror, perquè mantenir l’horror durant tantes hores és molt complicat. Li va passar a The Haunting of Hill House, que va anar davallant fins que es va convertir en un melodrama familiar, i a Marianne, que abusa de les escenes absurdes, buscant l’humor, i acaba anul·lant el factor terrorífic. Per això vull escriure el post d’AHS 1984 després d’haver-ne vist només el primer capítol, per deixar-lo a dalt de tot, perquè si m’espero potser ni l’escric.

Els slashers són aquells energúmens que gaudeixen fent mal físic a les persones que passen per allà, sense cap motiu aparent, i si hi ha motiu no cal que ens l’expliquin (sisplau!). Algunes vegades estan turmentats per algun fet puntual i no poden evitar matar la gent. Pobrets. El dolor que imparteixen als altres ha d’anar acompanyat d’algun litre de sang gratuïta, per tant, han de fer servir tota mena d’armes punxants o mecàniques per fer talls a tort i a dret. En l’univers bastards, hi habiten Mike Myers, la mare d’en Jason, en Leatherface i família, Patrick Bateman i un dels meus preferits, Mike Taylor, entre d’altres. La majoria apareixien en pel·lícules dels anys setanta i vuitanta, quan va explotar aquests tipus de cinema considerat de sèrie B per la manca de pressupost, no per la qualitat.

AHS 1984 vol retre un homenatge al cinema slash i ben cert que ho aconsegueix amb escreix en el primer capítol. L’acció es desenvolupa en un campament per nens i nenes al bell mig de la natura, com a Friday the 13th (1980) o The Burning (1981). Precisament, en la segona, l’assassí era el vigilant del campament, que després de ser socarrimat en una broma infantil, tornava al campament per venjar-se amb unes tisores de podar ben esmolades. Aquí el vigilant és un exmilitar del Vietnam que va agafar l’estrany costum de col·leccionar orelles i fer-s’hi un collaret, com si es tractés del personatge de Dolph Lundgren a Universal Soldier (1992), que deia: «Soy todo oídos». El dia que fa una recollida exhaustiva d’orelles entre els monitors del càmping i la mainada, el tanquen en un psiquiàtric. 14 anys després s’escapa del centre i torna al campament. L’escena de la psiquiatra arribant al manicomi on veu tots els usuaris passejant sota la pluja pel jardí és idèntica a la protagonitzada pel doctor Loomis a Halloween (1978).

No només de sang viu l’slash. Amb uns elements punxants i el líquid espès vermell (Sam Raimi el feia amb farina de blat de moro per donar-li més densitat) no s’aconsegueix fer gaudir els fans. Necessitem un parell d’elements essencials: sexe i innocència. Normalment els protagonistes són joves adolescents: els nois són babaus i les noies són cossificades, han d’ensenyar una mica de carn perquè les mirem lascivament. El guió ja buscarà diverses situacions sexuals, explícites o no, que faran posar en alerta l’espectador. L’escena de sexe és el preludi d’una escabetxina ben entretinguda. I així comença AHS 1984, amb un trio sexual frustrat pel senyor col·leccionista d’orelles. També cal que els protagonistes no caiguin gaire bé als espectadors, perquè quan se’ls carreguin el gaudi sigui perquè pateixen. Possiblement aquest és el secret de l’èxit dels films amb slashers: volem que tots els innocents protagonistes acabin morts, esparracats, bruts de sang, xafats, amb els òrgans penjant, sense ulls, amb les orelles formant part d’un collaret. Quan s’aconsegueix tot això és quan la història ha valgut la pena. Llarga vida a l’slasher!