Una de les coses bones d’haver sigut una nena durant els anys vuitanta és que vaig poder observar l’explosió del cinema fantàstic que hi va haver llavors amb els ulls innocents i la il·lusió que només els infants tenen davant dels contes. Era l’època de Willow, The Neverending Story, The Princess Bride o Legend, films que van marcar una època i que suposen un coixí meravellós on recolzar la nostra infantesa. Va ser en aquell context quan Jim Henson, creador dels famosos Muppets, va concebre The Dark Crystal, una joia que presumia de ser el primer llargmetratge sense cap humà en pantalla, ja que estava íntegrament protagonitzat per titelles, que es movien en escenaris també fets de forma artesanal. Pel disseny de les criatures i dels decorats, Henson va comptar amb Brian Froud, un il·lustrador que ja era una autoritat al món de la fantasia. El projecte era arriscat, no només pel cost de producció, sinó per la foscor de la història i d’alguns personatges, que la podia allunyar de l’esperat públic infantil. A dia d’avui es tracta d’un film de culte que amb el pas del temps no només s’ha valorat per la seva aportació artística, sinó com una de les millors pel·lícules del cinema fantàstic. Quatre anys més tard, el mateix Jim Henson dirigia una altra de les grans obres mestres del gènere: Labyrinth.

Amb aquests precedents, sentir fa mesos la notícia que Netflix estava produint una sèrie basada en The Dark Crystal produïa una barreja d’emocions: la joia de poder gaudir un altre cop d’aquest món meravellós, però també temor per si la cosa acabava en bunyol. S’ha de valorar el risc que ha pres la companyia, que ha apostat per un projecte que feia anys que s’arrossegava per diferents despatxos i mai havia trobat la manera de fer-se realitat. I ja no només pel que fa als costos de producció, sinó pel risc de ficar-se en un jardí en què legions de fans observarien preparats per saltar a la mínima errada. Les possibilitats d’espifiar-la eren moltes i molt variades. Però no ha sigut així, i des d’aquí dono les gràcies al Sr. Netflix (qui no dubto que em llegeix asíduament) per regalar-nos aquesta joia, que a més de ser una digna continuadora del film de Henson i fer-li un gran tribut, ha anat més enllà i ofereix un producte que pot interessar a molt més públic que els fans de la pel·lícula.

Tot i que inicialment la sèrie s’havia plantejat en animació, l’aposta de Netflix ràpidament va passar per continuar només amb titelles i escenaris reals (sembla que la idea de fer-ho així va sorgir precisament de la productora), fent servir el CGI només per a plans molt generals o per a millores concretes, com ara esborrar titellaires o cordills. La resta comporta un desplegament d’artesania i enginys que val la pena valorar mirant el documental The Crystal Calls, també disponible a la plataforma. Gairebé 40 anys després de la pel·lícula original, el repte de seguir treballant amb titelles, amb les limitacions que això comporta, podria haver suposat un anacronisme difícil de salvar, si no fos perquè s’ha tirat la casa per la finestra en un desplegament visual extraordinari, en què cada pla està treballat fins al més mínim detall, amb solucions de gran bellesa i originalitat.

La sensació d’estar davant d’un món real i tangible, amb totes les seves criatures o paisatges és molt més immersiva i ens transporta a un món, el de Thra, que a més de ser extremament fidel a l’original, s’expandeix i s’elabora de manera lògica i orgànica, en part gràcies als llibres que J.M. Lee ha anat escrivint sobre Dark Crystal, però també al fet que molts dels creadors del film hagin participat també en la sèrie (la família Henson, o Froud, sense anar més lluny). Es tracta d’un món poblat per Gelflings, uns éssers semblants als elfs, amb una estructura matriarcal dividida en clans, que viuen al servei dels Skeksis, una mena d’ocellots despreciables que dominen el cristall màgic que hi ha al centre de tota la vida del planeta Thra. A la sèrie, s’explica com alguns d’aquests Gelflings descobreixen el costat fosc i tirànic dels seus superiors i comencen una èpica aventura per intentar salvar el planeta, en perill a causa del mal ús que els Skeksis fan del cristall. Els fets passen molts anys abans de la pel·lícula, de manera que els que l’hem vista podríem estar condicionats sabent com acaba la història, tot i que sempre queda el dubte que hi hagi alguna sorpresa.

Com veieu, es tracta d’un argument típic del gènere èpic i fantàstic, que sembla que ara torna a viure una època d’esplendor, en part gràcies al fenomen Joc de trons, i que pot continuar amb projectes com The Witcher, també a Netflix. Posats a comparar, The Dark Crystal: Age of Resistance és molt més propera al clàssic El Senyor dels Anells, més simple i optimista, en què els herois es mouen per causes molt més pures o els dolents ho són sense justificació. Un món sense els matisos que el farien més humà, però que precisament per això és més màgic, èpic i fantàstic. Cal avisar que si no sou molt fans del gènere, us pot arribar a cansar la presència de tantes criatures estranyes o la ingenuïtat que tenen a l’hora d’afrontar els problemes.

Una altra cosa que pot passar és que comparem l’expressivitat d’un humà amb la que tenen els titelles, que per molt meravellosos que siguin, en alguns moments es veuen una mica limitats. Això es pot compensar amb una magnífica tasca per part dels actors i actrius que els donen veu, amb presències tan reconegudes com Mark Hamill, Helena Bonham Carter o Lena Headey, tot i que en papers secundaris. Qui broda l’aportació vocal és Simon Pegg, que dona veu a un dels Skeksis principals i que, a més de ser clavat al personatge original del film, resulta memorable. Un altre personatge inesperadament entranyable és en Hup, un Podling (raça petita i jovial, inferior als Gelfings, que podríem comparar amb els hòbbits), que es fica immediatament el públic a la butxaca tot i que no s’entén la meitat del que diu. Per contra, un dels menys elaborats i empàtics acaba sent un dels protagonistes, l’heroi Rian, que pel motiu que sigui té cara de peix bullit i una història massa poc interessant, pel meu gust. En definitiva, tenim un gran grup de personatges, uns millor que altres, però ben construïts i que capítol a capítol elaboren una història interessant, èpica i coherent amb la mitologia del món del cristall.

Tot i que, com passa a la majoria de sèries, es podria haver explicat tota la trama en un capítol menys, el ritme és bo i permet que ens recreem en la bellesa visual de les escenes, però mantenint la tensió quan cal. Les escenes d’acció són precisament les que més es veuen afectades per les limitacions titellaires, tot i que queden sorprenentment ben resoltes i amb una dignitat que ja voldrien alguns personatges de carn i ossos. La trama es va filant a poc a poc per teixir magníficament una societat molt ben estructurada i que, per molt fantàstica que sigui, ens pot acabar fent reflexionar sobre conceptes tan reals com la lluita de classes, la unió que fa la força dels oprimits per aconseguir alliberar-se o la imparable avarícia dels poderosos, que pot acabar amb ells mateixos destruint el planeta. Idees que potser heu sentit en altres indrets, però que com ja sabeu només formen part de la mitologia i el gènere fantàstic.

Tot i que encara no s’ha confirmat si hi haurà una segona temporada de la sèrie, tot apunta que és bastant probable. La història té marge per evolucionar i bona part de la feina ja està feta, així que els fans dels titelles, la fantasia i els anys vuitanta esperarem la confirmació del podria ser una altra de les sagues èpiques que donin continuïtat al bon moment del gènere. Si la pífia arribarà o no s’haurà veure, però de moment és èxit total.