A la vida s’ha de poder opinar de tot, esclar que sí, però una cosa molt diferent és passar-se de frenada, fer-ho sense arguments, qualificar les coses amb estridència perquè sí i punt. Això és el que alguns cercles d’opinió ens han regalat durant les darreres setmanes amb motiu de l’estrena de Rambo: Last Blood, el teòric últim film d’una saga que, agradi o no, per molt greu que sàpiga a uns quants, és ja, de manera incontestable, història viva del cinema. Llegir segons quines crítiques o ressenyes suposadament serioses qualificant el film com el pitjor de l’any sense donar ni un sol argument raonat, parapetant-se únicament rere l’estrèpit del titular malsonant, és la pura essència del hater. Cosa, per cert, que un servidor mai ha fet (amb excepció de Joc de trons, aquí ho admeto, que la merda aquesta em supera…). Tot això ho dic perquè hi ha qui s’entesta a dir-m’ho quan no coincidim en l’exposició dialèctica dels arguments; feu-li un favor al vostre vocabulari i busqueu-me un altre mot, carallots! Però va, anem per parts, com de fet fa en Rambo en aquesta última aventura…

I començo fort, on realment fa mal al hater de raça o al crític gafapasta: Rambo: Last Blood era i és un film necessari, com també ho és sempre donar-li un punt final digne i respectuós als herois intergeneracionals, aquells que han anat superant les dificultats i els canvis de pensament a través dels anys, dels segles, fins que s’han convertit en icones. Penso en Han Solo i ploro. Puta Disney. John Rambo viu avui retirat al seu ranxo d’Arizona, a tocar amb la frontera amb Mèxic, fent de bon samarità sempre que pot, controlant els punyents records d’un passat tortuós, els dimonis interiors que se’l cruspeixen dia a dia una mica més. S’hi percep en el plantejament, doncs, la ferum característica del western crepuscular, un punt de partida que busca la mínima credibilitat rutinària d’un personatge atípic, que ha envellit i està molt lluny del seu temps i hàbitat naturals. Aquí és on Rambo mira de reüll, potser inconscientment, clàssics com El último pistolero de Don Siegel i els Sense perdó i Gran Torino del mestre Eastwood. És, en tot cas, un breu miratge perquè quan la desgràcia que tots esperem que es desencadeni, quan el castell de cartes que li donen certa pau i tranquil·litat familiar caiguin a terra, serà l’expeditiva Venjança de Pierre Morel i Liam Neeson la que esdevindrà el gran far del xou que se’ns presenta.

Last Blood no fa mai la sensació que vulgui superar la barrera del 6 justet, o de l’assoliment satisfactori, si preferim acostar-nos a l’actualitat avaluadora escolar. Sens dubte, som davant un film senzill, divertit, entretingut, deutor amb un gènere en vies d’extinció que dona exactament el que promet al fan de tota la vida però que, com també li succeïa a la seva predecessora, fa fallida amb un guió i direcció massa poc treballats, un mal només alleugerit amb les sublims escenes gore i d’acció, caos, foc i destrucció de la segona i última hora. Els grans problemes del film es concentren, doncs, en l’absurda falta de violència explícita en l’altra primera part, la desencadenant de la tragèdia, així com en la manca d’un pèl de pausa i d’alguna escena d’existencialisme compungit de l’heroi, que hauria carregat millor emocionalment la seva ira i el fet de tornar a desenterrar el matxet de guerra. En l’àmbit interpretatiu, brillen els espanyols Sergio Peris-Mencheta, Óscar Jaenada i Paz Vega, tot i que el muntatge arrítmic i el poquíssim ull del director, Adrian Grundberg, els hi resta minuts de lluïment. En efecte, la incompetència del director acaba esdevenint clau per entendre que el film queda massa lluny de First Blood, el film original, crític i seriós, i també lluny de Death Wish III, l’explotation modèlic de les sagues tipus. Un mal que en altres mans, de ben segur, hauria estat de sobres esmenat.

Com deia, Last Blood no deixa de ser un explotation irregular de la mateixa saga, en la línia d’altres com les viscudes dècades enrere per l’inspector Harry Callahan, la del justicier Paul Kersey, o també el coronel James Braddock i el detectiu John McClane, per posar uns quants exemples. Com en aquells, però, el film passa com un tret, o com uns quants, i té la gentilesa d’obsequiar-nos amb tres moments memorables; possiblement una de les millors morts per el·lipsi de la història del cinema, un clímax coronat amb un pla d’aquells que et deixa el cor en un puny, i una seqüència postcrèdits finals amb imatges de tots els capítols de la saga que, tot i no muntar-hi a sobre el meravellós i etern main theme original It’s a Long Road, de Dan Hill i Jerry Goldsmith (el que us deia del poc ull del director), farà plorar més d’un nostàlgic.

En definitiva, som davant del tancament d’una saga que podria haver estat molt millor però que com a mínim serveix per reconèixer els serveis prestats no només d’un heroi de guerra sinó sobretot d’un cineasta de la talla de Sylvester Stallone, un action man irrepetible que, com tants d’altres de la seva espècie i generació, ha estat repudiat durant bona part de la seva carrera, i davant d’això s’ha vist obligat a créixer i millorar des de les duríssimes entranyes d’un gènere que ell mateix ha dignificat, tot aixecant grans projectes durant quatres dècades seguides fins a superar amb escreix les setanta primaveres. Per tot això… llarga vida a Rambo i Sly! Ara i sempre!