Últimament Netflix sembla la personificació de Woody Allen o Clint Eastwood, amb aquesta necessitat autoimposada d’estrenar produccions marca de la casa cada setmana. Aquesta política d’exhibició, en què només entren a jugar creacions pròpies o de la seva xarxa de coproductores internacionals, s’està començant a generalitzar un nivell de telefilm, que en el gènere porta implícit el prefix soft. M’encanten els telefilms, aquest no és el problema. El problema és que Netflix fa molt de temps que ens ven com a cinema productes que són creacions televisives mediocres tot i que les presenta amb els obvis rentats de cara que exigeix la venda del producte de plataforma digital. En la hierba alta encaixa perfectament en aquest tipus de producte: telefilm de qualitat tècnica notable, narrativa soporífera i poc desenvolupada, metratge estiradíssim i, per mirar de tapar les incomptables vergonyetes, tot perfectament embolcallat amb tres cares arxiconegudes darrere (Vicenzo Natali, autor de la magnífica Cube, com a director i guionista; Stephen King i el seu fill Joe Hill, escriptors del relat original, i Patrick Wilson, actor fetitxe del terror durant la darrera dècada). I per acabar-ho d’adobar, una cirereta de les de fer patxoca –suposadament– com és la presentació simultània del telefilm a la inauguració del Festival de Cinema de Sitges. A saber.

Partint de la base que les adaptacions dels relats del mestre King sempre han anat acompanyades de certa controvèrsia i molt poca unanimitat, val a dir que aquí la unanimitat sí que acaba sent un fet: el film és un esperpent de principi a fi que, tot i el plantejament atractiu i inquietant de la trama (un grup de persones diverses es perd a l’interior d’un camp de gespa alta i frondosa del que sembla que no hi ha cap mena de sortida), aviat acaba engolit per una espiral d’escenes absurdes i sense sentit que espremen poquíssim el factor claustrofòbic i atmosfèric, i que només al final troben un cert respir amb una successió d’imatges prenatals pertorbadores que tampoc és que tinguin gaire sentit en relació amb la trama. Algú podria pensar, precisament, que aquesta ha estat realment la intenció de Natali, la de desorientar l’espectador, fer-lo sentir perdut, extraviat, com surant a la deriva en aquesta mena de mar d’herbes, succedani del triangle de les Bermudes d’origen tribal, terrestre o extraterrestre. E la nave va.

Natali, doncs, habituat com està als espais tancats, mou poc i a sobre amb poca gràcia la càmera, tampoc busca l’efectisme i encara menys sap explotar l’element fantàstic d’un guió que es descobreix massa flonjo, amb tantes possibilitats com forats. La fórmula que tan bé va reeixir amb la ciència-ficció de Cube, aquella tensa, letal i al final lògica absurditat marca de la casa, aquí fracassa estrepitosament. Els gèneres, els codis i els espectadors són diferents. Les històries sempre exigeixen unes respostes i quan aquestes tanquen a negre sense donar ni una sola pista que almenys convidi a una mínima especulació del que s’ha vist, l’espectador acaba amb la molesta sensació que li han pres el pèl, que acaba de veure un mal episodi de La dimensió desconeguda. Això és En la hierba alta, el soft-terror que Netflix fa temps que produeix com xurros.