The politician és una sèrie que parla de gent que faria qualsevol cosa per aconseguir el poder. Si aquesta gent és un grup d’adolescents rics de Santa Barbara que opten a la presidència del consell escolar, l’empatia amb els personatges queda fora de la taula. Però no totes les sèries pretenen provocar-la; aquesta és una sàtira sobre com es fabrica el poder i ho fa buscant que des del primer moment odiem profundament tots i cadascun dels personatges que hi apareixen.

Aquesta és la primera producció del prolífic Ryan Murphy per a Netflix, responsable de títols com Nip/Tuck, Glee, Pose o American Crime History, per dir-ne només unes quantes. Es diu d’ell que o se l’odia o se l’adora, però jo no crec que les coses siguin tan simples, o almenys a mi fins ara m’ha generat diversitat de sensacions, i per tant he començat The Politician sense prejudicis i amb esperança. Malauradament, m’he trobat amb el que menys m’agrada de Murphy: estridència, esteticisme exagerat, hipèrboles i personatges opacs, inversemblants i caricaturescs.

Recordeu l’assassí de Giani Versace? És un personatge odiosament construït durant un procés que dóna sentit a la sèrie, que ens està justificant perquè va arribar a matar el famós dissenyador. Parla d’una obsessió, d’ambició exagerada, del gust pel luxe i les aparences, però també de malalties mentals, d’una societat podrida i de les desigualtats que s’hi generen. Lectures si voleu forçades, però que donen un context a tota aquesta espiral d’horror envoltat de motllures daurades. Això no passa a The Politician, una història que recull algunes d’aquestes idees recurrents del creador per fer una suposada sàtira sobre el poder, però que es recrear fins a l’exasperació en una buidor construïda a base d’idees reaprofitades, una buidor que no porta enlloc i per a la qual encara no he trobat justificació.

El problema fonamental és que The Politician no ens vol explicar res concret. Sí, ens parla d’un tal Payton Hobart (Ben Platt), un adolescent que des dels 7 anys té com a objectiu arribar a ser president dels Estats Units. Viu en una família podrida de diners i va a un institut amb la flor i nata d’una zona adinerada de Califòrnia, on sempre fa bon temps i tot és bonic. Però les coses no surten sempre com volem i al nostre protagonista se li esguerren els grandiloqüents plans de vida, de manera que capítol rere capítol ens passegem pels actes més foscos, que arriben quan una persona deixa de banda qualsevol principi per arribar on vol. Bàsicament, se’ns vol donar a entendre el que ve a ser un bon polític.

I així es perfila una suposada sàtira sobre com es construeix el poder, sobre l’ambició desaforada, sobre les mentides i les manipulacions necessàries per aconseguir uns objectius. Un recull d’actes i persones infames que fan i desfan sense solta ni volta per explicar una cosa que ja sabem tots. Una paròdia sobre la política, en definitiva, que es recrea massa en el com i massa poc en el perquè. Potser aquí ens agafa una mica remoguts sobre el tema, tot i que sospito que és una sensació generalitzada, però parodiar els polítics i els seus processos mentals sempre quedarà curt en comparació amb el panorama que tenim avui dia a la vida real. I si la provocació no va una mica més enllà d’ella mateixa, per moltes voltes que s’hi donin, juvenils, colorides, àcides o hiperbòliques, per moltes actrius veteranes i directors artístics que intentin salvar la papereta, sense una història per explicar, ens perdem entre un embolic d’escenes ben executades, però que no ens acaben de portar enlloc.

The Politician va de grans ambicions i resulta que jo soc ambiciosa quan miro sèries i, per tant, no compro el que ven. No és per cap prejudici cap al creador, no és per excés d’odi ni per manca d’adoració, doncs. No compro un producte que em sembla un refregit sense substància, que només ve a recordar-me com de banal es vol tornar el món i com de trist és que els malvats de les sèries siguin en realitat els qui decideixen cap on anem tots plegats.