Vosaltres quan trieu anar al cinema, pagar una entrada, seure a una butaca i gaudir (o no) de la pel·lícula, suposo que us regiu per algunes normes internes indiscutibles per la resta de mortals. Em va portar a veure Gemini Man el director, Ang Lee. Ben sabut és pels bastards que el co-fundador i president del grup, Jordi Camps i Linnell, és un dels detractors més grans del director taiwanès. En múltiples ocasions, quan discutim sobre la seva vàlua acaba apareixent la comparativa amb Steven Spielberg, el qual té els mateixos premis Oscar a la millor direcció que Ang Lee. Sí, amics, utilitzo els Oscar com a mesura de qualitat quan no ho hauria de fer, però m’agrada fer alguna trampa. Els dos directors s’assemblen en una altra cosa, ambdós són uns cul-inquiets, tasten tots els tipus de cinema que poden, barrejant ciència-ficció, drama, acció, biopics…

Gemini Man és una d’aquelles pel·lícules que fa la sensació que ja s’ha vist mil vegades. Si tens més de 40 anys i t’agrada l’acció, en el moment que apareix la carretera i el llampec de la productora de Jerry Buckheimer pensaràs: «Aquesta ja l’he vista». Bourne, Wick i sobretot Ethan Hunt us aniran torpedinant el cervell a cada escena. Hi ha una mica de tots ells, fins i tot la banda sonora del compositor Lorne Balfe ens ressonarà com a coneguda.

Aquest poti-poti del cinema d’acció contemporani no desmereix el treball d’Ang Lee. Es nota que mana un director hipermotivat, només cal veure quan filmava Hulk i ell mateix feia de superheroi, i que vol fer una pel·lícula per divertir i entretenir, perquè l’espectador visqui una experiència emocionant. A Gemini Man es passa de frenada, fa servir tanta quantitat de recursos audiovisuals que no deixa que l’espectador pugui acabar de pair tot el que li proposa. L’escena de la persecució amb les motos acaba semblant un videojoc en lloc d’una pel·li i els efectes especials del rejoveniment facial tenen moments de vergonyeta. Un altre problema és Will Smith, un problema doble. No funciona de cap manera i fa que la part dramàtica, massa explicativa per mi, esdevingui un coitus interruptus enmig de l’acció. L’acompanya Clive Owen, que no acaba de trobar el lloc en el film i sembla que tingui la cara plena de botox, i Mary Elizabeth Winstead, que arrenca amb molta força i es va apagant perquè el guió l’acaba convertint en un objecte més de l’atrrezzo, una pena perquè és una actriu que dona per a molt més.

El film va dirigit a tots aquells que vulguin viure explosions, acció, baralles, viatges per uns quants països del món, i a qui els hi agradin les frases lapidàries típiques, com per exemple: «M’ho pots dir ara o d’aquí cinc minuts sense dents, tu tries». Ja us deveu imaginar com li queda la boca, no?