Ens hem tornat uns experts en judicis, lleis, interrogatoris i tot el que envolta el poder judicial acompanyat del policial. Fa uns anys tots sabíem què era la prima de risc i ens adonàvem que no era un parenta perillosa que venia de visita. És el que té això de la comunicació. Tots els mitjans ens bombardegen amb noticies d’aquest tipus i no només quan parlen de les polítiques preses o dels CDRs, sinó que també ens expliquen el cas d’Altsasua i el de La Manada, i situen els jutges al centre del panorama mediàtic. Llàstima que no en tenim cap com en Dredd, de jutge, perquè la cosa ja s’hauria solucionat faria temps. Evidentment quan a la realitat ens interessen unes coses concretes també ho transportem a la ficció. Per aquest motiu les sèries que expliquen les interioritats d’advocats, jutges, policies i altres bèsties de guardar, ens tenen totalment enamorats. La més reconeguda, pel que fa als processos judicials, és The Good Wife i l’spin-off que la va allargar, The Good Fight. Però avui vull parlar del que es cou a dins de les comissaries, quan els sospitosos són interrogats. Si parlem d’interrogatoris la palma se l’endú Line of Duty, sèrie britànica centrada en un departament d’assumptes interns, allà els policies vigilen els policies per buscar corrupció. No en parlaré, ja que avui m’interessen els policies que interroguen civils.
Netflix ha fet un experiment al respecte amb la sèrie Criminal. La premissa és ben senzilla, tres capítols que passen dins d’una mateixa sala d’interrogatoris policials. Què la fa especial? Que han reproduït el mateix format a quatre països europeus alhora. Ho comento per ordre de visionat:
Regne Unit (8/10)
Les històries de l’Edgar, la Stacey i en Jay. El primer parla d’abusos sexuals a menors, el segon d’un crim passional i el tercer del tràfic de persones refugiades. David Tennant, Hayley Atwell i Youssef Kerkour en són els acusats, respectivament. Si comenceu per aquesta tongada el llistó quedarà molt alt i les altres us semblaran menors. Per mi són els millors capítols, amb bones interpretacions; sobretot el tercer, amb tensió i misteri, que és el que fa falta a molts dels dels altres països. Dirigeix Jim Field Smith.
Espanya (5/10)
Les històries de la Isabel, la Carmen i en Carmelo. Arrenca amb una trama d’assassinat, el segon també d’un crim amb abusos sexuals pel mig i el tercer de terrorisme i venjança. Carmen Machi, Inma Cuesta i Eduard Fernández estan espectaculars. Ho aguanten tot a falta de misteri, intriga i un guió acceptable. Lamentable l’actuació dels policies, amb Emma Suárez al llindar del ridícul. Dirigeix Mariano Barroso.
França (7/10)
Els casos de l’Émilie, la Caroline i en Jérôme. Han escollit temes realment interessants, una noia que va estar a la sala Bataclan durant l’atemptat en el primer, un accident o assassinat laboral en el segon i un crim homòfob en el tercer. Sara Giraudeau, Nathalie Baye i Jérémie Renier en són els acusats. Tots els personatges són creïbles menys la cap de l’equip policial, que no acaba d’arrancar. Dirigeix Frédéric Mermoud.
Alemanya (8/10)
En expliquen els casos d’en Jochen, en Yilmaz i la Claudia. Un crim d’abans de la reunificació germànica, violència masclista i assassinats en sèrie; tres temes brillantment elaborats i amb un ritme impecable. Peter Kurth, Deniz Arora i Nina Hoss estan esplèndids. Dirigeix Oliver Hirschbiegel.
