Quan sentim a parlar de cinema social ens ve a la memòria Ken Loach, el màxim referent a nivell europeu, també els germans Dardenne, que solen fer un dibuix molt realista de la situació social dels seus entorns. Amb molta solvència a nivell formal i mantenint un bon ritme narratiu que enganxa l’espectador fins al final, un final que normalment ens deixa una mica xafats, tot i que hi apunta una mica d’esperança, si més no en la humanitat. Si ens allunyem del realisme i ens endinsem a gèneres més arriscats com ara el terror i la ciència-ficció també podem trobar mirades de crítica social en títols tan diferents com Planet of the Apes (1968), Land of the Dead (2005) o Snowpiercer (2013). La llista seria molt llarga perquè des de la ficció més exagerada es pot explorar la realitat social amb més comoditat, com si la distància ens permetés gaudir de l’espectacle sense perdre el missatge. Moltes vegades aquesta crítica social es construeix a partir d’una mirada, a priori, equidistant que va deixant anar pinzellades descriptives de com funciona la societat. El mestre de mestres a l’estat espanyol era en Berlanga, que a partir de la comèdia anava ventant clatellots a tort i a dret. Parasite (Bong Joon Ho) és capaç d’adjuntar tots aquests gèneres, barrejar-los i crear un espectacle cinematogràfic que sorprendrà la majoria d’espectadors.

Entenc que és difícil anar al cinema a veure una pel·lícula coreana, que a moltes ciutats només es projecta en versió original subtitulada, guanyadora de la Palma d’Or a Canes. Unes referències que només farien que s’acostés al film una persona amb ulleres de pasta i amb un llibre d’algun escriptor croat desconegut sota el braç. Tal com cantàvem (de manera brillant) al hit On vas, Bastard?: «Encara que guanyis a Canes, si no ets Bastard al blog, no hi aniràs» i Parasite entra a l’univers bastard per la porta gran. El dia que vaig anar a veure el film devíem ser una vintena de persones a la sala i la proposta de Bong Joon Ho no va deixar ningú el indiferent.  El sud-coreà dirigeix un film que excel·leix bàsicament per quatre motius. La història enganxa des de la presentació dels personatges principals i mentre es va desenvolupant la trama ens engalta uns quants girs de guió que ens porten del drama a la comèdia passant pel gore, l’absurd i la sàtira. La direcció artística és brutal, enamora la manera com ens mostren els diferents escenaris, la decoració de cada estança, els detalls de tot plegat et deixen bocabadat. La il·luminació ens mostra el camí, un joc d’ombres i llums brillants que marquen el destí dels protagonistes i acompanyen el misteri de la història. Falta un element d’excel·lència que no he sentit que ningú destaqui aquests dies i és l’elenc d’actors i actrius. Més enllà que ens costa veure les expressions emocionals en les cultures que no són la nostra, tots els membres de l’auca transmeten tanta naturalitat que et creus que siguin fets i pastats d’aquella manera. No us puc explicar res de  l’argument perquè no us faria cap favor i no us posaré el tràiler perquè tampoc us hi ajudarà. Parasite és un film per gaudir sense cap interferència, per tant, aquí us deixo el hit mundialment famós: On vas, Bastard?