MENU

8 novembre, 2019 Comentaris (2) Visualitzacions: 1909 Cinema Ester Marí

Títol
Joker

Director
Todd Phillips

Actors
Joaquin Phoenix, Robert De Niro, Frances Conroy, Zazie Beetz




La trama es centra única i exclusivament en la gènesi del mal, en les seves causes i conseqüències, en els factors que hi intervenen i en el context social en el que neix

Puntuació

9

‘Joker’ o la realitat

Quan s’han dit tantes coses d’una pel·lícula, quan se li associen tantes etiquetes, històries o titulars increïbles i es comença a forjar una llegenda, quan hi vas el mateix dia de l’estrena i la deixes reposar per no escriure en calent qualsevol barbaritat, costa molt aïllar-se per dir alguna cosa personal, nova i amb un mínim d’interès. La part bona de deixar pair les obres bones és que la vida no s’atura i tots els esdeveniments sembla que volen emular o fer recordar allò que més t’ha impactat de la pel·lícula. Com si la vida es posés d’acord a no voler que l’oblidis. Però això, hi insisteixo, només passa en les bones obres. Les mediocres s’obliden de pressa, per això s’han d’escriure en el moment.

Començarem per la part òbvia, doncs. L’actor. Joaquin Phoenix. Ell sol es posa a l’esquena el pes interpretatiu d’una història que no només gira al voltant del seu personatge, sinó que és el personatge. El Joker que neix aquí és fruit de l’elaboració que en fa l’actor. I que em perdoni la resta de l’equip, però sense aquest senyor la història hauria anat segurament d’una altra manera. Des de l’expressió més subtil, fins al moviment més espectacular, Joaquin Phoenix construeix un personatge que creix i evoluciona de manera orgànica, igual que aquells vídeos a càmera superràpida on veiem llavors que germinen i es converteixen en una planta, que ens pertorben i fascinen alhora. Per esculpir aquest nou Joker, Phoenix esdevé el gran Bernini, treballa tots i cadascun dels seus músculs, els rebrega i modela fins al més mínim detall, com si es cisellés ell mateix a cada fotograma. Cada moviment, cada gest i cada somriure sembla que emergeix de les entranyes més profundes i misterioses per convergir en un únic moment, com un antic zoòtrop format per desenes de figuretes meravelloses que es combinen en un moviment senzill. I ja em perdonareu si no puc parar de pensar en metàfores, però hi ha vegades que les paraules se’m fan petites i massa prosaiques, perquè no trobo la manera de descriure escenes com la baixada de l’escala, el ball al lavabo o la sessió de maquillatge sense caure en frases fetes i pansides després de tants dies marinant-se.

El problema de l’actuació magistral de Joaquin Phoenix és que pot arribar a eclipsar la feina de la resta de l’equip tècnic. Realment la pel·lícula ens sacsejaria igual sense ell? Ignorar la figura del director o el guió en la construcció d’un personatge és bastant perillós, perquè significaria un descontrol de la producció que certament dubto que passi a Joker. Simplement, hem de creure que Todd Phillips ha vist la llum i després de diverses comèdies sobre ressaques ha trobat el camí, el material o les companyies necessàries per fer una gran pel·lícula. Perquè sí, més enllà de Phoenix hi ha vida, en forma d’una fotografia impecable que enalteix i omple de significats, sobretot a través d’una il·luminació barroca i expressiva que acompanya els estats d’ànim del protagonista i que accentua quan cal la seva evolució. I no només el riure del protagonista ens perseguirà durant la trama, la banda sonora de Hildur Guðnadóttir és una meravella crispada i penetrant que destaca especialment perquè Phoenix pràcticament coreografia tots i cadascun dels seus moviments en una dansa que arriba a transmetre molt més que les paraules.

El guió no és l’element que passarà a la història de Joker, però brilla en la seva dimensió, que no és precisament la d’explicar per enèsima vegada la història sobre Batman i un dels seus contrincants. No em malinterpreteu, que a mi ja m’agraden els superherois, però simplement passa que aquesta pel·lícula pretén anar més enllà i es pregunta per què passen algunes coses i com es generen les bogeries que fan que els dolents dels còmics vulguin destruir el món i crear el caos. La trama se centra únicament i exclusivament en la gènesi del mal, en les seves causes i conseqüències, en els factors que hi intervenen i en el context social en què neix. I en aquesta reflexió aparentment asèptica, l’espectador es troba en un ball de màscares on els papers no estan tan clars com semblaria en un principi. L’explotació dels grisos entre el bé i el mal és una de les qualitats del film que més debat ha generat, ja que no és fàcil posicionar-se quan la complicitat creada es torna perillosa.

És precisament aquest pas endavant que vol fer el film el que no quadra del tot amb el que acaba explicant. Una dosi de realitat a què DC ja ens ha anat acostumant, però que potser oblida durant massa estona Gotham, Batman i el món fantasmagòric en què tots han nascut. Voler fer una crítica social en la creació del personatge no és negatiu, ni tampoc és el primer cop. Que un còmic serveixi per oferir una visió del món particular i de les seves misèries per mi és un motiu de celebració i m’apropa molt més a la pantalla del que ho farà mai cap superheroi dels que fan acudits fàcils i condescendents. El problema és que endinsar-se en temes tan delicats i tan malauradament reals com l’exclusió social, la malaltia mental o els perills del capitalisme requereix un discurs molt elaborat i una conclusió que també vagin més enllà de Gotham. Si bé l’exploració del personatge protagonista ratlla la perfecció en el seu desenvolupament personal, el context social i revolucionari que se li vol donar no acaben de ser rodons, amb una ideologia bàsica i naïf que contrasta amb la complexitat individual construïda. Una revolució social que acaba semblant un decorat genèric sense recorregut, o un attrezzo estètic que no aporta gaire a la història, si no és per forçar la menció de la família Wayne.

La història precisament grinyola quan la realitat i el còmic es troben en un final apoteòsic però amb regust d’incoherència, que glorifica el desheretat que per fi es rebel·la però ho fa a través d’una transformació final que el banalitza. Que el joc de confusions entre herois i malvats, o entre el bé i el mal, que ens ha accelerat el cervell durant els últims moments de la pel·lícula es resolgui en una escena final que s’explica bàsicament pel naixement d’un personatge de còmic, genera una mena de coitus interruptus emocional molt difícil de redreçar. Sospito i entenc que justificar el Joker i els seus actes no seria acceptable en el món real, seria un discurs massa arriscat i difícil. És comprensible doncs que el retornin al món imaginari de Gotham on tot és possible i els dolents només volen veure com crema el món. Comprensible però amarg.

 

De fet, l’única pega de Joker és precisament la seva més gran virtut. Traslladar un personatge de còmic a la crua realitat és un exercici meravellós que ens parla de l’essència de la ficció en si mateixa i de la seva utilitat per millorar les nostres grises existències. El cinema, com qualsevol altre art, és un reflex de la societat i dels moments històrics que li toca viure, com així ho són els còmics, l’escultura o la poesia. Si el Joker que avui necessitem és humà, té una reivindicació social o serveix d’icona revolucionària, no ens hauria de fer por, com no ens fa por Don Quixot o el comte de Montecristo. El que ens hauria d’amoïnar és que cada vegada més gent no sigui capaç d’acceptar que la ficció és una interpretació del món que no tenim perquè compartir, que som espectadors en una sala de cinema i que les sèries i pel·lícules no són nostres, sinó dels seus creadors. Que una sola pel·lícula ens faci dubtar de les nostres idees i prejudicis o que ens faci reflexionar no hauria de ser un problema, sinó una necessitat. Potser el més preocupant és que hi hagi tanta gent interessada a alterar una ficció quan el que caldria canviar, si així ho consideren, és la realitat.

Puntuacio

9

La trama es centra única i exclusivament en la gènesi del mal, en les seves causes i conseqüències, en els factors que hi intervenen i en el context social en el que neix

Títol
Joker

Director
Todd Phillips

Actors
Joaquin Phoenix, Robert De Niro, Frances Conroy, Zazie Beetz




2 comentaris to ‘Joker’ o la realitat

  1. Estefanía ha dit:

    Gràcies Ester per aquesta bona crítica. A mí la pel.lícula em va deixar perturbada i a l’hora fascinada. No tinc paraules per descriure tan fantàstica interpretació. Ah! m’encantat la teva menció a Bernini ?