De la mateixa manera que a The Hunger Games, Paradise Hills té lloc en un món distòpic de color de caramel, marcat per castes socials estrictament definides: els superiors, que són les elits amb cotxes voladors, perruques impecables i l’estil de vida que recorda els dies daurats dels Romanoff, i les baixes, que, tot i que no les veiem gens, ja ens podem imaginar que són el poble oprimit.

Paradise Hills comença amb un opulent casament, amb canelobres, vestits elegants i una jove núvia cantant una cançó de servitud al seu nou espòs. Just quan els nuvis es disposen a consumar el matrimoni, la pel·lícula fa un salt dos mesos enrere per mostrar-nos una núvia molt diferent.

Uma, a qui al principi veiem casant-se, es desperta en una habitació sense saber ni com ni quant temps fa que hi és. Més tard l’informen que és a Paradise Hills, un centre en una illa paradisíaca a mig camí entre un ressort i un camp de concentració. En aquest centre és on les famílies superiors envien les seves filles perquè siguin dones de bé, devotes esposes i filles perfectes.

Mentre la directora del centre, que es fa anomenar Duquessa, i el personal gentilment coercitiu acompanyen l’Uma i les seves companyes d’habitació –la Chloe, una ànima dolça obligada a aprimar-se per assemblar-se a les seves perfectes germanes, i la Yu, que necessita un refinament ara que ha anat a viure amb els seus parents superiors– a les diverses activitats que ofereix el centre (classes de maquillatge, ioga, rentat de cervell amb ajuda d’hologrames i un poni de carrussel), l’Uma planeja escapar-se.

Paradise Hills és narrativament correcta, temàticament interessant i presenta bones actuacions. Per a la majoria d’operes primes, amb aquestes fites ja n’hi hauria prou per considerar-la un èxit, però Paradise Hills té un plus afegit, i és el seu estil visualment brillant. Els guionistes rere el film, Nacho Vigalondo (Colossal) i Brian Deeleuw (Daniel Isn’t Real), amb l’ajuda del dissenyador de producció Josu Inchaustegui, doten d’una vistositat envejable el film: noies amb uniformes blancs impol·luts que semblen un encreuament de tutú i armadura medieval, vestits d’alt concepte per a la Duquessa i combinar llocs reals amb efectes visuals, ajuden la directora espanyola Alice Waddington a aconseguir l’efecte d’un univers on la tecnologia i la fantasia s’agafen la mà.

La pel·lícula té un repartiment amb unes quantes cares noves de la indústria: Emma Roberts –que actualment podem veure cridant a la novena temporada d’American Horror Story, en el paper de l’Uma– porta el pes de la pel·lícula amb un paper complicat mentre camina amb vestits elegants, cabells rosa pastel i sembla que es vulgui barallar amb tothom amb qui fa contacte visual; Milla Jovovich s’encarrega de donar vida a la Duquessa, un personatge que a mesura que avança el film es va fent cada vegada més interessant i del qual trobem a faltar més informació; Eiza González interpreta l’Amarna, una jove cantant enviada al centre per treure-li del cap la idea de cantar les cançons que ella vol; Awkwafina (Yu) i Danielle Macdonald (Chloe) no aporten gaire a la història, més que el fet de donar suport a l’Uma, però quan acaben els crèdits te’n recordes d’elles.

En general, Paradise Hills és una bonica fantasia de ciència-ficció que abraça la feminitat i crida fortament: les princeses no necessiten un cavaller o un príncep que les rescati; són perfectament capaces de fer-ho per elles mateixes. És un film molt dirigit al públic adolescent més eficient en el tractament visual que en l’argument.